Serge Latouche, ideòleg del decreixement

    1394

    Per Xavier Borràs.

    Nat a Vannes, a Bretanya, el 12 de gener de 1940, Serge Latouche és economista i filòsof de formació i antropòleg per experiència –no endebades va estudiar a les universitats de Lille i de París els sabers de l’economia, les ciències polítiques i la filosofia–, i actualment exerceix de professor emèrit de ciències econòmiques a la Universitat de París-Sud (XI-Sceau/Orsay), fet que compagina amb la presidència de La Ligne d’Horizon i de l’Institud d’Estudis Econòmics i Socials per al Decreixement Sostenible, fundat per Nicholas-Georgescu Roegen, des d’on editen, junt amb Casseurs du Pub, la revista La Décroissance (Journal de la joie de vivre), que també compta amb una redacció a Itàlia.

    En els últims vint-i-cinc anys, aquest «objector de creixement» –com a ell li agrada de definir-se– ha contribuït, com molt pocs d’altres intel·lectuals, a la clarificació i a la maduració del concepte entorn el qual s’han bastit els nous moviments globals. Durant els anys setanta va passar-ne molts a l’Àfrica occidental, des d’on va madurar el seu pensament, que de les posicions marxistes tradicionals el van menar a una crítica radical de la ideologia del «progrés» i del «desenvolupament», fins i tot en les seves versions d’esquerres. Aquesta maduració el va portar, el 1981, a fundar amb Allain Caillé el MAUSS (Moviment AntiUtilitarista en les Ciències Socials) i la revista homònima (que també compta amb una edició italiana).

    D’entre la seva extensa obra, destaquen L’Occidentalisation du monde (La Découverte, 1989); La Planète des naufragés (La Découverte, 1991); L’Autre Afrique, entre don et marché (Albin Michel, 1998); Justice sans limites (Fayard, 2003), i, Survivre au développement (Mille et Une Nuits, 2004).

    Ens preguntem com és possible que un pensament i una obra com la d’aquest bretó sigui tan desconeguda al nostre país. La resposta la donava no fa gaire el filòsof Ramon Alcoberro, en parlar de pensadors com Latouche, Ellul, Castoriadis o Rist: «Són uns noms que ningú ben educat no pronuncia ni en broma en una facultat universitària com cal -o que es plagien patèticament quan algú vol fer la gara-gara als antiglobis».

    1280px-Serge_Latouche_-_Festival_Economia_2012

    Serge Latouche al Festival of Economics, 2012, Trento (Itàlia). Foto de Niccolò Caranti/Wikimèdia.

    L’ENTREVISTA

    Què és el decreixement?

    El terme decreixement s’usa de fa ben poc en el debat econòmic, polític i social, tot i que l’origen de les idees que comporta té una història més o menys antiga. Fins aquests darrers anys el mot no figurava en cap diccionari econòmic i social, mentre es troba algunes entrades sobre els seus correlacionals «creixement zero», «desenvolupament durable» i, és clar, «estat estacionari».

    Tanmateix, ja posseeix una història relativament complexa i un incontestable pes analític i polític en economia. Cal, encara, entendre’s sobre el seu significat. Els comentaristes i els crítics més o menys malèvols fan constar l’antiguitat del concepte per liquidar més fàcilment l’abast subversiu de les propostes dels «objectors de creixement». No es tracta, efectivament, ni de l’estat estacionari dels vells clàssics, ni d’una forma o altra de regressió, recessió, «creixement negatiu», ni tampoc del «creixement zero», encara que arreu hi puguem trobar una part de la problemàtica. Precisem, tot seguit, que el decreixement no és un concepte i, en qualsevol cas, no és simètric del creixement. És un eslògan polític amb implicacions teòriques. Apunta a trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme.

    «El decreixement no és un concepte i, en qualsevol cas, no és simètric del creixement. És un eslògan polític amb implicacions teòriques»

    El mot d’ordre de la decreixença també té sobretot per objecte marcar fortament l’abandó de l’objectiu del creixement pel creixement, el motor del qual no és altre que la recerca del profit pels qui detenten el capital i les conseqüències del qual són desastroses per al medi ambient. En rigor, s’hauria de parlar d’una «a-creixença», com es parla d’a-teisme, més que no pas d’una de-creixença. Es tracta, doncs, molt precisament de l’abandó d’una fe o d’una religió: la de l’economia, la del creixement, la del progrés i la del desenvolupament.

    Què diferencia la decreixença i l’anomenat desenvolupament sostenible?

    Si tracem la història del concepte de desenvolupament ens trobem en el seu origen la biologia evolucionista, que el situa, doncs, en la història de les ciències occidentals on va néixer. Ja abans de Darwin els biòlegs distingien, per als organismes, el creixement del desenvolupament. Un organisme neix i creix, és el seu creixement, quan creix es modifica; una llavor no esdevé una gran llavor, sinó un roure per exemple, i aquest és el seu desenvolupament. Però el creixement no és un fenomen infinit i a la fi d’un cert temps l’organisme mor.

    Els economistes han transposat aquest mot de manera metafòrica a l’organisme econòmic, però n’han oblidat la mort! Ja es veu, doncs, a partir d’aquí que el concepte és pervers perquè incorpora en ell mateix allò que els grecs en deien hubris, la desmesura. Hem entrat en un cicle pervers de creixement il·limitat, creixement del consum per fer créixer la producció que,al seu torn, fa créixer el consum i així successivament. Ja no es tracta, doncs, d’arribar a un cert estadi de benestar o de satisfacció. Al contrari, aquesta satisfacció sempre és rebutjada a l’infinit. És del tot absurd, només podria ser matemàticament. Efectivament, una taxa de creixement continu del 2 al 3% anual, conduiria l’organisme econòmic a créixer set-centes vegades en un segle –compant-t’hi els interessos compostos. O vivim en un planeta finit.

    Aquí ens enfrontem al famós «teorema del nenúfar». Si un nenúfar colonitza un estan tot doblant la seva superfície tots els anys, potser trigarà cinquanta anys a colonitzar-ne la meitat, però només li caldrà un any per ocupar la meitat restant. Som en aquest punt, és prou clar amb el petroli, els boscos, la pesca, el canvi climàtic. Ens hem cregut que ho podíem colonitzar tot sense problemes i avui comprenem que ara tot desapareixerà en molt poc temps.

    La idea d’un desenvolupament durable no és, llavors, un principi de solució. Al contrari, és l’oxímoron per excel·lència. El model de desenvolupament seguit per tots els països fins avui és fonamentalment no durable. Es pot, com es va fer en una època comparar el socialisme somniat amb el socialisme realment existent, comparar el desenvolupament somniat amb el desenvolupament realment existent. El desenvolupament, l’únic que es coneix, finalment es resumeix en «sempre fer més de la mateixa cosa», sigui quin sigui l’adjectiu que s’hi adjunti. En trenta anys de participació personal en projectes al Tercer Món i essencialment a l’Àfrica, he vist el desenvolupament –anomenat successivament socialista, de participació activa, cooperatiu, autònom, popular– tenir els mateixos resultats catastròfics.

    Cal recordar sovint que, com va dir Nicholas Georgescu-Roegen, «el desenvolupament durable no pot ser en cap cas separat del creixement econòmic», fins i tot si un no es pot reduir a l’altre, com el desenvolupament de la planta reposa sobre el creixement de la llavor, i que aquesta lògica de creixement és incompatible amb la finitud del planeta. El desenvolupament no sabria ser ni durable ni sostenible. Si es vol construir una societat durable i sostenible, cal sortir del desenvolupament i per conseqüència sortir de l’economia ja que aquesta incorpora, en la seva mateixa essència, la desmesura.

    Quins han estat i són els teòrics de la decreixença?

    El projecte d’una societat autònoma i ecònoma que abraça aquest eslògan no és pas d’ahir. Sense haver de remuntar-nos a certes utopies del primer socialisme, ni a la tradició anarquista renovada pel situacionisme, ha estat formulada sota una forma pròxima a la nostra des de les darreries dels anys seixanta per Ivan Illich, André Gorz i Cornelius Castoriadis. El fracàs del desenvolupament al Sud i la pèrdua de referents al Nord van menar molts pensadors a qüestionar la societat de consum i les seves bases imaginàries: el progrés, la ciència i la tècnica. La presa de consciència de la crisi del medi ambient que es produeix en el mateix moment, hi aporta una nova dimensió.

    Els autors de l’informe del Club de Roma (Meadows, Randers i Behrens) ja tenien la convicció, el 1972, que la presa de consciència dels límits materials del medi ambient mundial i de les conseqüències tràgiques d’una explotació irracional dels recursos terrestres era indispensable per fer emergir noves maneres de pensar que havien de conduir a una revisió fonamental, a la vegada del comportament dels homes, i, per conseqüència, de l’estructura de la societat actual en el seu conjunt. La idea de decreixement té, doncs, una doble filiació. Es forma, d’una banda, en la presa de consciència de la crisi ecològica i, d’una altra banda, al caient de la crítica de la tècnica i del desenvolupament.

    Es podria dir que hi ha una certa relació entre el decreixement i el budisme?

    Segurament sí, en el sentit en què el rebuig de la ideologia del decreixement implica una descolonització de l’imaginari i una certa «desoccidentalització».

    La simplicitat radical preconitzada, entre d’altres, per Jim Merkel, des dels Estat Units, s’acosta a la drecreixença de Serge Latouche? És a dir, es podria parlar d’una ideologia i, doncs, d’un decreixement global a nivell planetari?

    Sí i no. En el seu llibre La convivencialidad (Cuaderno CIDOC, Cuernavaca, Mèxic, 1972; Joaquín Mortiz ed., Planeta, 1985), Ivan Illich preconitza la «sòbria embriaguesa de la vida». Illich diu que en la condició «humana» actual, en la qual totes les tecnologies es fan tan invasores, ell no hi sabria trobar més joia que en el que en diria un tecno-jove. La limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital, no signifiquen un «retorn» a una vida de privació i de feina. Això significa, al contrari –si s’és capaç de renunciar al confort material– una alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat, i la possibilitat de menar una vida digna.

    «És un camí que demana dominar les pròpies pors, por del buit, por de la mancança, por de l’avenir, por també de no estar d’acord amb els motlles prefabircats.»

    La recerca de la simplicitat voluntària, o si es prefereix, d’una vida austera, no té res a veure amb un prejudici de frustració masoquista. És la tria de viure altrament, de viure millor de fet, i més en harmonia amb les pròpies conviccions, tot reemplaçant la cursa dels béns materials per la recerca de valors més satisfactoris. Les rares famílies que trien viure sense televisió no són de plànyer. A les satisfaccions que els podria oferir la lluerna màgica, en prefereixen d’altres: vida familiar o social, lectura, jocs, activitats artístiques, temps lliure per somniar i simplement gaudir la vida… Aquest camí és evidentment, en general, progressiu, encara que les pressions contràries de la societat hi siguin fortes. És un camí que demana dominar les pròpies pors, por del buit, por de la mancança, por de l’avenir, por també de no estar d’acord amb els motlles prefabircats, por de desmarcar-se amb relació a les normes en vigor. És la tria de viure ara més que no pas sacrificar la vida present al consum o a l’acumulació de valors sense valor, a la construcció d’un pla d’estalvis o jubilació encarregat de fer front a la por de no tenir-ne prou. Una reflexió més reposada sobre la petjada ecològica permet, tanmateix, captar el caràcter sistèmic del «sobreconsum» i els límits de la simplicitat voluntària.

    El 1961, encara, la petjada ecològica de França es corresponia tot just a un planeta contra els tres d’avui. ¿Vol dir això que a les llars franceses menjaven tres vegades menys de carn, bevien tres vegades menys d’aigua i de vi, cremaven tres vegades menys d’electricitat o de benzina? Segurament no. Solament que, el petit iogurt amb maduixes que mengem avui encara no incorporava els seus 8.000 km! La roba que portem tampoc i el bistec devorava menys greixos químics, pesticides, soja importada i petroli.

    De qualsevol manera, el canvi d’imaginari, si no ens decidim, comporta igualment, múltiples canvis de mentalitats que en part estan preparades per la propaganda i la imitació. Cal que les mentalitats «basculin» perquè el sistema canviï. La mena de cercle, tipus ou i gallina, implica iniciar una dinàmica virtuosa.

    Hauria de passar alguna mena de catàstrofe natural o accidental perquè els governs es prenguin seriosament la idea de decréixer?

    Malauradament, és probable. No sé si de la fi del petroli, per exemple, en podem dir una catàstrofe. Per a mi més aviat seria una bona nova. El petroli haurà estat una catàstrofe per a la humanitat quan es veu la quantitat de sang i de llàgrimes que haurà fet vessar. Hi ha fenòmens límit i l’esgotament dels recursos naturals n’és un. També hi pot haver, efectivament, catàstrofes naturals engendrades pel desajust climàtic, països que desapareixeran sota l’aigua, d’altres que es glaçaran, tot generant centenars de milers d’emigrants pel medi ambient. Es perfilen d’altres fenòmens. Se’n parla poc, però la industrialització de la Xina provocarà (a imatge de la d’Anglaterra, que va conduir a l’emigració cap a Austràlia, Nova Zelanda o els Estats Units d’entre dos a tres milions de proletaris) la sortida dels camps de tres a cinccents milions de xinesos, que es convertiran en rodamons –que ja comencen a ser-ho, que es revolten o se suïciden.

    Assistirem al més gran desarrelament planetari de tota la història. Això pot provocar efectes de fallida considerables. Comencem a sumar efectes ecològics, socials i catàstrofes més o menys naturals als desajustaments de l’economia mateixa. Vivim, en efecte, en una economia de casino, en una mena de bombolla mantinguda artificialment per una fugida endavant, en una economia de crèdit, d’anticipació –l’economia americana, a tall d’exemple, viu aproximadament a tres anys vista. És l’equilibri del ciclista, sempre s’ha de pedalar més de pressa per poder mantenir-se, fins i tot si se sap que allò acabarà amb tu. Si tot s’espatlla, això pot fer molt de mal.

    El que millor es pot desitjar és que les catàstrofes siguin prou fortes per desvetllar la gent, fer-los canviar la manera de veure les coses, però que no esdevingui la sisena extinció de les espècies, de la qual seríem els autors al mateix temps que les víctimes.

    Quines mesures pràctiques, que puguin ser assumides pels ciutadans del primer món, poden ser menades ara i aquí per tendir cap al decreixement?

    Mesures molt simples i quasi anodines en aparença són susceptibles d’engegar els cercles virtuosos del decreixement. Es pot pensar en la transició amb un programa que se sosté en alguns punts i que consisteix a treure les conseqüències «assenyades» del diagnòstic efectuat. Per exemple:

    1. Tornar als anys seixanta-setanta per a la producció material, amb una petjada ecològica igual o inferior a un planeta.
    2. Internalitzar els costos del transport.
    3. Relocalitzar les activitats.
    4. Adoptar el programa de l’agricultura pagesa de la confederació camperola (José
    5. Bové).
    6. Impulsar la «producció» de béns relacionals.
    7. Adoptar l’escenari Negawatt, és a dir, reduir el malbaratament d’energia a un factor 4.
    8. Penalitzar fortament les despeses publicitàries.
    9. Decretar una moratòria sobre la innovació tecnològica, fer-ne un balanç seriós i reorientar la recerca científica i tècnica en funció de les noves aspiracions.

    La internalització de les economies externes, en principi segons la teoria econòmica ortodoxa, permetria, si fos portada fins a les últimes conseqüències, realitzar gairebé del tot el programa d’una societat del decreixement. Tots els disfuncionaments ecològics i socials podrien i haurien d’anar a compte de les empreses que en són responsables. Només cal que imaginem el pes de l’impacte de la internalització dels costos dels transports sobre el medi ambient, sobre la salut… Evidentment, les empreses que obeeixen a la lògica capitalista quedarien àmpliament desanimades. En un primer temps, un gran nombre d’activitats ja no serien «rendibles» i el sistema es bloquejaria. ¿Però no seria precisament aquesta una prova suplementària de la necessitat de sortir d’aquest sistema i alhora una via de transició possible cap a una societat alternativa?

    «La utopia local potser és més realista del que creiem perquè és de la vivència concreta dels ciutadans que provénen les esperances i les possibilitats»

    Quina és la resposta dels partits verds a França davant la idea del decreixement?

    La idea fa el seu camí. Els verds francesos han posat el decreixement en el seu programa amb una moció que ha obtingut el 60% dels vots.

    Com es pot influir a nivell polític local per estendre aquesta idea?

    La utopia local potser és més realista del que creiem perquè és de la vivència concreta dels ciutadans que provénen les esperances i les possibilitats. Takis Fotopoulos diu que presentar-se a unes eleccions locals dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, el que és l’única estratègia democràtica –contràriament als mètodes estatistes (que es proposen canviar la societat des de dalt tot emparant-se del poder de l’Estat) i als acostaments dits de la «societat civil» (que no apunten en absolut a canviar el sistema). En una visió «pluriversalista», les relacions entre les diverses polities al si del poble planetari podrien ser reglades per una «democràcia de les cultures». Lluny d’un govern mundial, es tractaria d’una instància d’arbitratge mínima entre les polities sobiranes d’estatus molt diversos.

    Raimon Panikkar afirma que l’alternativa que tracta d’oferir (a un govern mundial) seria la bioregió, és a dir, les regions naturals on els ramats, les plantes, els animals, les aigües i els homes formen un conjunt únic i harmoniós… Caldria arribar a un mite que permeti la república universal sense implicarhi ni govern, ni control, ni policia mundial. Això requereix un altre tipus de relacions entre les bioregions. De qualsevol manera, la creació d’iniciatives locals «democràtiques» és més «realista» que la d’una democràcia mundial. Si s’exclou la possibilitat de fer caure frontalment la dominació del capital i dels poders econòmics, queda la possibilitat de la dissidència. És també l’estratègia dels zapatistes i del subcomandant Marcos. La reconquesta o la reinvenció dels «commons» (comuns, béns comuns, espai comunitari) i l’autoorganització de la bioregió de Chiapas, tot seguint l’anàlisi que en fa Gustavo Esteva,constitueix una possible il·lustració de l’estratègia local dissident.

    Internet pot jugar algun paper davant d’aquests reptes?

    Hi ha una interpel·lació en les noves tecnologies que justifica una reflexió sobre les formes renovades de la política i de la democràcia. Segurament, aquestes no es poden realitzar dins del paradigma de la modernitat del mercat, que ja ha sabut recuperar internet per al supermercat electrònic planetari. Judiquem provisionalment l’ambivalència de la tècnica. Chico Mendes va ser assassinat el 22 de desembre de 1988 al cor de l’Amazònia, a Xapuri. Com per atzar el telèfon no va funcionar durant les següents hores i els mòbils encara no existien. Calien hores de marxa per la selva per portar les notícies. Tanmateix, la difusió del fet va ser immediata al Brasil i al món sencer.

    És que, si el web, parlant pròpiament, no existia encara, internet, imaginat el 1964 per Paul Baran per salvar les comunicacions telemàtiques militars en cas d’atac soviètic, era utilitzat des dels anys setanta pels científics per intercanviar informacions; i les ONG nordamericanes, molt actives en la regió, funcionaven ja a través d’una xarxa interconnectada. Per això, la mobilització nacional i internacional va ser molt ràpida. En la seva edició del dissabte 24 de desembre, el Jornal do Brasil publicava una pàgina sencera amb una entrevista del líder amazònic feta tres setmanes enrere. Així, gràcies a una tècnica, inventada i posada a punt per la CIA per exercir un control planetari, l’assassinat repugnant a la selva d’un resistent a l’opressió de l’economia mundial, no va restar silenciat i, en esdevenir un fet global, ha pogut transformar la consciència planetària. Des del subcomandant Marcos, ha servit millor en l’ús de la guerrilla informàtica per popularitzar la revolta de Chiapas contra els «nous amos del món».

    És, doncs, incontestable que certes noves tècniques donen instruments nous al combat per a l’emancipació. Tanmateix, en vistes dels desenvolupaments ulteriors dels exemples citats (la percaça de les expropiacions a l’Amazònia, i això amb el règim de Lula, i la liquidació subreptícia dels líders indígenes de Chiapas), ¿no caldria concloure, amb el filòsof Jacques Poulain, que mentre esperem el canvi del sistema, hi tenim la possibilitat inaudita de fer compartir de manera planetària la constatació diligent de la nostra protesta impotent.

    Creieu que la idea de decreixement pot ser assumida i manipulada pel Sistema, com ha succeït amb la idea del desenvolupament sostenible?

    Difícil, però no impossible, com es pot veure amb els projectes geopolítics de l’organització semisecreta de l’elit planetària Bilderberg. Una anàlisi mecanicista consisteix a fer remarcar que la població mundial ha esclatat amb l’era del creixement econòmic, és a dir, l’època del capitalisme termoindustrial. La posta a disposició d’un recurs d’energia abundant i barat, el petroli, ha permès un salt prodigiós i ha fet passar la població mundial de 600 a 6.000 milions d’individus. La desaparició d’aquest recurs no renovable ens condemnarà a retornar a una xifra de població compatible amb les capacitats de càrrega durables del planeta, si fa no fa la xifra de població anterior a la industrialització.

    «L’aspiració a la justícia combinada amb la sobrietat empenyerà la humanitat cap al camí raonable d’una democràcia ecològica»

    Aquesta és la tesi sostinguda, particularment, per William Stanton en el seu llibre The Rapid growth of Human Population 1750-2000. Aquesta tesi és discutida de manera molt seriosa a escala mundial en el si de l’ASPO (Association for the Study of Peak Oil and Gas), així com les perspectives ecototalitàries que l’autor en treu. Stanton diu que l’escenari de reducció de la població amb la millor probabilitat d’èxit ha de ser darwiniana en tots els seus aspectes, amb cap de les sensibleries que han amanyagat la segona meitat del segle XX en la boira espessa del políticament correcte. Aquest escenari, presentat com un programa voluntari equitatiu i tranquil apunta a una reducció progressiva de la població en 150 anys a una taxa igual a la de la disminució del petroli. Això per tal d’evitar el malson d’una reducció brutal a través de guerres (incloses les nuclears), massacres, fam, etc. Els ingredients, segons Stanton, són els següents:

    • es prohibeix la immigració i els que arriben sense autorització són tractats com criminals;
    • l’avortament o l’infanticidi són obligatoris si el fetus o el bebè es revelen molt discapacitats (la selecció darwiniana elimina els inaptes);
    • quan, per l’edat avançada, per un accident o una malaltia, un individu esdevé més una càrrega que un benefici per a la societat, la seva vida és aturada humanament;
    • l’empresonament és rar, reemplaçat per càstigs corporals pels petits delictes i per la pena capital sense dolor en els casos més greus…

    L’autor és conscient de l’oposició a la posta en pràctica del seu esquema i afirma que el més gran obstacle en l’escenari que té més oportunitat d’èxit és probablement (en la seva opinió) la devoció poc intel·ligent del Món Occidental pel políticament correcte. La resposta és tan despietada com el diagnòstic: als sentimentalistes que no poden comprendre la necessitat de reduir la població de la Gran Bretanya de 60 milions a l’entorn de 2 milions en els pròxims 150 anys i que s’indignen per la proposició de substitució dels drets humans per una freda lògica, William Stanton diu que els podria respondre: «Ja heu tingut el vostre moment» i per mesurar-ho precisa que els actes de protesta violents, com els que menen els activistes pels drets dels animals o els antiavortistes podrien, en un model darwinià, atreure una pena capital. Aquesta referència quasi obsessiva al món darwinià es retroba en moltes anàlisis de la geopolítica americana i no sense ressò amb el xoc de civilitzacions de Samuel Huttington.

    L’aposta del nostre decreixement és tota una altra. I és que l’aspiració a la justícia combinada amb la sobrietat empenyerà la humanitat cap al camí raonable d’una democràcia ecològica més que no pas cap a un suïcidi col·lectiu.

    200510[Aquesta entrevista, feta pel periodista Xavier Borras, va ser publicada al núm. 15 de la revista Userda, el 17 d’octubre de 2005. Pel seu interès, i per la figura de Latouche, hem cregut convenient de tornar-la a publicar aquí.]

    Share Button
    Download PDF

    NO HI HA COMENTARIS

    Publica una resposta