La revolució de Rojava: Construint autonomia en el mitjà Est

    788

    Per : Sardar Saadi

    Font: Roarmag.org

    Amb la pujada al poder dels grups gihadistes a l’Orient Mitjà, em preocupa i molt la qüestió de com la política insurgent en aquesta regió ha passat dramàticament d’una tendència secular i esquerrana, que desafiava les polítiques islàmiques, a una força d’islamisme radical que troba la seva societat ideal en els temps del profeta Muhàmmad, segles enrere. No es tracta que l’esquerra hagi desaparegut o no aporti alternatives, però no podem ignorar la marginalitat en què es troba.

    No fa molt de temps que podíem trobar diversos moviments radicals i esquerrans en tota la regió. Des de Kabul a Palestina, grups d’estudiants radicals, organitzacions feministes, moviments anticolonialistes, de camperols i de treballadors, intel·lectuals i acadèmics…, i tots formaven part de la resistència als règims autoritaris, a les creences religioses regressives, i a les forces imperialistes que dominaven la regió. On són ara? Què ha passat perquè siguin els grups gihadistes els que canviïn la geopolítica de la regió? Com ha passat que les polítiques de les noves generacions hagin canviat des d’una critica a l’islam a proposar la seva versió més extrema?

    Aquestes són algunes de les preguntes per a tots els qui vivim en aquesta regió i en volem un altre futur. Alhora, les respostes a aquestes preguntes tenen les seves arrels en la història del colonialisme i de l’imperialisme. Sens dubte, tots els qui des d’Occident segueixen amb emoció les notícies de l’avanç brutal de l’Estat Islàmic (normalment conegut amb el seu acrònim ISIS), cap a les grans ciutats de l’Iraq i de Síria, no es preocupen de mirar el paper que els seus governs estan jugant en el caos actual. Per no esmentar com els principals mitjans no paren de mostrar la gent d’aquesta regió com fanàtics repartits en sectes religioses que no poden coexistir i no tenen cap respecte pels valors humans.

    Un segle d’opressió i de dominació

    Si fem un cop d’ull a la història contemporània de l’Orient Mitjà, podem veure les causes de l’avanç d’aquests grups amagades dins de les polítiques colonials des del principi del segle XX fins al dia d’avui. L’imminent aniversari de l’acord secret Sykes-Picot l’any 1916, que repartia l’Imperi otomà en estats artificials, marca un segle de dominació colonialista seguida per governs corruptes en les mans dels grans senyors del petroli, controlats i recolzats pels poders imperials.

    Organitzacions esquerranes van ser tancades, i milers de persones que hi eren implicades, o en sindicats i moviments d’estudiants, van ser assassinats durant aquella època a les presons d’Iran, Turquia, Iraq, Síria, Egipte, i altres països a la regió.

    Aquest sistema de control a través de règims autoritaris es va intensificar durant la Guerra Freda amb la finalitat de prevenir la influència de la Unió Soviètica sobre la regió. Conseqüentment, es va començar una croada sense fi contra l’esquerra per part dels règims de poder. L’onada massiva d’opressió, detencions i massacre cap als activistes i intel·lectuals esquerrans —especialment en els anys setanta i vuitanta— ha tingut uns efectes irreversibles en les dinàmiques i moviments socials de la regió.

    Organitzacions esquerranes van ser tancades, i milers de persones que hi eren implicades, o en sindicats i moviments d’estudiants, van ser assassinats durant aquella època a les presons d’Iran, Turquia, Iraq, Síria, Egipte, i altres països a la regió. Moltes més persones van ser condemnades a llargues penes de presó i moltes més van haver de buscar refugi per a si mateixes i les seves famílies a exili. Va ser durant aquest període quan els grups del gihad van començar a créixer, arran del suport que van rebre per part dels poders occidentals, amb la finalitat d’eradicar el moviment esquerrà.

    Els mujahidins d’Afganistan són només un dels molts exemples d’aquesta realitat. Aquests grups van proporcionar una assistència extra en l’intent de silenciar l’esquerra, i després van començar a créixer com un càncer en tots els racons de la regió. A més, a l’última dècada, aquests grups —especialment després de l’ocupació d’Afganistan i Iraq— han guanyat legitimitat i estatus com aquells que lluiten contra els «invasors» i els «infidels».

    Malgrat la seva aparent resistència contra l’ocupació de l’Iraq i Afganistan, des de la perspectiva dels poders occidentals, aquests grups representen encara la millor opció per controlar la regió amb un cost mínim. Simultàniament, aquesta situació ha afavorit que els extremistes Islàmics tinguessin un lloc on portar les seves lluites sense haver de molestar els països occidentals. Molts informes diuen que hi ha molts combatents islamistes estrangers entre les files d’ISIS.

    Islam neoliberal

    Els grups islamistes extremistes són solament un component de la política que proposa l’Islamisme com a enemic natural de l’esquerra. Des de l’onada de guerres imperialistes a la regió després de l’11/09/01, un nou programa va sorgir amb l’objectiu de promoure la política «moderada» a l’islam, d’acord amb l’economia mundial neoliberal. El pilar fonamental d’aquest programa és el govern de l’AKP a Turquia. L’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) ha estat percebut com la versió ideal d’un estat islàmic moderat amb polítiques econòmiques neoliberals que podrien tant reconciliar la ira del poble contra Occident i alhora respondre a les pròpies preocupacions religioses i treballar com a agents del capital global a la regió.

    El govern turc, després d’haver estat saludat com el model per al futur de l’Orient Mitjà, va guanyar més poder i confiança en els seus reclams per tenir un paper de lideratge en la comunitat global islàmica sunnita. No obstant això, el paper més important de Turquia només va portar més devastació i la violència sectària entre xiïtes i sunnites. El suport imprudent al govern de l’AKP, juntament amb els governs dels països del Golf, dels grups gihadistes que lluiten contra el règim d’Assad, ha sumit Síria en un caos sense precedents.

    Des del començament de la guerra civil a Síria, el govern turc ha jugat un paper clau en l’empitjorament de la situació convertint Turquia, i especialment les províncies del sud del país frontereres amb Síria, en un lloc de trànsit per als islamistes extrems de tot el món en el seu camí cap a Síria. A més de proporcionar un refugi segur per a aspirants del gihad, hi ha hagut denúncies que Turquia també ha proporcionat suport logístic i militar als grups gihadistes. ISIS i el Front Al-Nusra són els dos principals grups gihadistes que s’han beneficiat d’aquest suport. Quant a la situació actual, l’única forma en què el programa «moderat» a l’islam ha tingut èxit és en la continuació de l’opressió i la marginació de l’oposició laica i d’esquerra. La dura repressió de la resistència Gezi l’estiu passat, que d’alguna manera representa la frustració de la gent a Turquia amb l’agenda neoliberal del seu govern, en va ser un greu exemple.

    No hi ha dubte que els grups gihadistes plantegen una amenaça immediata a la regió. No és només que destrueixen tot rastre de civilització; encara més horripilant és el seu paper a l’hora de trivialitzar el valor de la vida, deixant un rastre de mort i destrucció pertot arreu on passen. En la qüestió sobre «què s’ha de fer» per aturar aquesta envestida ja no es tracta simplement de desitjar un futur millor sinó d’exigir una resposta immediata.

    No obstant això, vist en un context més ampli, és obvi que aquests grups són només una part d’un problema més gran. Per tant, qualsevol alternativa a la situació actual ha de ser transformadora per a tots els qui pateixen a mans dels grups gihadistes, sinó també per la violència i la repressió dels règims autoritaris i la dominació imperialista a la regió.

    L’alternativa? Un govern autònom kurd a Síria

    Els kurds són coneguts per ser la nació més gran al món sense el seu propi estat. La història dels kurds sovint s’associa amb un sens fi d’aixecaments contra l’opressió sistemàtica per part dels Estats nacionals que controlen les seves terres. Des de la creació dels Estats-Nació després de la caiguda de l’Imperi Otomà pels colonialistes britànics i francesos, el Kurdistan s’ha dividit entre quatre països: Iran, Iraq, Síria i Turquia. Els kurds van ser les primeres víctimes dels acords colonialistes.

    L’acord secret Sykes-Picot de 1916 va ignorar el dret dels kurds a governar la seva pròpia terra. Això va comportar moltes dècades de massacres, opressió i assimilació. La llengua dels kurds va ser prohibida, se’ls va negar els seus drets i van ser desplaçats de les seves terres ancestrals. Les fronteres artificials que es van acordar tant en l’acord Sykes-Picot com en el Tractat de Lausana de 1923 continuen assetjant la població kurda que viu al seu voltant. Les persones que necessiten aliments i medicines a la regió kurda de Síria no poden aconseguir cap ajut per part de les seves famílies que viuen a l’altra banda de la frontera. Si bé la majoria de les armes i equips militars han estat lliurats als rebels sirians a través de Turquia, la frontera entre les dues regions kurdes s’ha tancat i s’han construït molts llocs militars nous.

    Els kurds a Síria han demostrat la seva capacitat i voluntat de ser una veu alternativa enmig de l’agitació a la regió.

    Com ja s’ha esmentat, Síria és testimoni de la manifestació més terrible d’aquestes polítiques històriques de «dividir i governar» a l’Orient Mitjà. La situació sociopolítica a Síria no deixa espai per a la imaginació. Per tant, és crucial per a l’esquerra buscar una alternativa i reforçar la seva avantguarda. Amb la convicció que les alternatives més realistes poden sorgir en els llocs més inesperats, la regió de Rojava a Síria (Rojava significa «Occident», com l’oest del Kurdistan, un terme que s’utilitza per a la regió kurda de Síria) proposa una alternativa per al futur de la regió.

    Els kurds a Síria han demostrat la seva capacitat i voluntat de ser una veu alternativa enmig de l’agitació a la regió. Des que el conflicte sirià es va intensificar i es va convertir en una guerra civil, el moviment kurd dirigit pel PYD (Partit de la Unió Democràtica) a Síria ha pres el control de la major part de la regió kurda en aquest país. El novembre de 2013 el PYD va anunciar que havien acabat tots els preparatius per a la declaració de l’autonomia, i es va proposar una constitució anomenada Carta de Contracte Social.

    La revolució del poble a Rojava va donar lloc a la construcció d’una regió autònoma dividida en tres cantons autònoms, cadascun amb una administració autònoma democràtica. El cantó de Cizre va declarar l’autonomia el 21 de gener, seguit pel cantó de Kobane el 27 de gener, i el d’Efrin el 29 de gener. El PYD insisteix en la formació d’una alternativa per a tots i no perseguir les demandes i interessos de qualsevol grup ètnic. Alhora, es van negar a formar part de la guerra civil a Síria i van declarar que només utilitzarien les seves forces militars per defensar-se de qualsevol agressió provinent de grups de l’oposició, ja sigui el règim d’Assad o recolzades per l’OTAN, incloent-hi els grups gihadistes com ISIS i el Front al-Nusra. No obstant això, aquests tres cantons han estat sota enormes atacs d’ISIS. En aquest moment, ISIS ha centrat els seus atacs al cantó de Kobane, on les forces d’autodefensa kurdes YPG (Unitats de Defensa del Poble) estan lluitant contra els radicals d’ISIS en un acte històric de resistència.

    Similituds Intercontinentals

    S’està convertint Rojava en el Chiapas de l’Orient Mitjà? Aquesta és la pregunta que em faig cada vegada que sento més històries que vénen d’aquesta petita regió que és l’únic centelleig d’esperança enmig del caos complet. Tot i que, acadèmicament parlant, els kurds difícilment poden ser considerats un «grup indígena», el seu estat i la situació política a l’Orient Mitjà es pot comparar a la d’algunes poblacions indígenes d’Amèrica Llatina. Malgrat algunes diferències polítiques entre l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) a Chiapas i el moviment kurd dirigit pel PYD a Síria, hi ha moltes similituds entre aquests dos en termes de la seva posició en els assumptes regionals i internacionals. La recerca de la creació d’un govern autònom, el sorgiment de les assemblees populars, l’èmfasi en la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones en tots els nivells de la vida social i política, la ideologia antiimperialista i antiautoritària, la pressió sobre la preservació ecològica i el respecte a tots els éssers vius, la defensa pròpia, i molts altres aspectes indiquen com la revolució de Rojava s’assembla a la resistència dels zapatistes al sud de Mèxic.

    La Carta de contracte social, com la base dels cantons autònoms de Rojava, és un avanç històric en la regió en termes dels principis democràtics que orienten la vida social i política. La Carta, que s’està aplicant actualment en els tres cantons autònoms, apareix com un acord democràtic i inclusiu de totes les parts involucrades en el govern de Rojava. Sense exagerar, és la constitució més democràtica que la gent d’aquesta regió mai no hagi tingut. El primer paràgraf del prefaci de la Carta diu:

    «Nosaltres els pobles de les àrees d’autoadministració democràtiques; kurds, àrabs, assiris (caldeus, assiris arameus), turcmans, armenis i txetxens, pel nostre lliure albir, anunciem això per garantir la justícia, la llibertat, la democràcia i els drets de les dones i dels nens, de conformitat amb els principis de l’equilibri ecològic, la llibertat de les religions i creences, i la igualtat sense discriminació per motius de raça, religió, credo, doctrina o gènere, per aconseguir el teixit polític i moral d’una societat democràtica per poder funcionar amb l’enteniment mutu i la convivència en la diversitat i el respecte al principi de l’autodeterminació i l’autodefensa dels pobles.»

    I continua:

    «Les àrees autònomes de l’autoadministració democràtica no reconeixen el concepte d’Estat-Nació i l’Estat sobre la base dels motius de poder militar, religió, i centralisme» (traducció de l’autor).

    El Moviment de la Societat Democràtica, o TEV-Dem com se’l coneix en kurd, és responsable de l’aplicació d’aquests principis en la vida quotidiana. Sens dubte, encara han d’assolir una societat ideal, i el moviment admet que encara està en procés de construcció, tenint en compte que la regió de Rojava ha estat sota aïllament despietat pertot arreu, principalment pels governs de Síria i Turquia, els grups rebels sirians, i el prooccidental Govern Regional del Kurdistan a l’Iraq.

    Els mitjans de comunicació occidentals, incloent-hi mitjans independents i alternatius, han ignorat en gran mesura la seva resistència o han incomplert d’alguna manera prestar-los atenció. Els kurds no han rebut la solidaritat i el suport que es mereixen.

    Ertugrul Korkcu, un diputat turc del partit esquerrà pro-kurd HDP (Partit de la Democràcia del Poble), va dir recentment que els kurds estan jugant el paper dels russos a Europa arran de la Primera Guerra Mundial. Políticament parlant, els kurds no són un grup homogeni, però hi ha alguna cosa de veritat en l’afirmació de Kurkcu en com la situació a l’Orient Mitjà evoca la imatge d’Europa al segle XX. Més precisament, els grups gihadistes s’han convertit en les eines en mans de les potències colonials i de règims autoritaris per establir i enfortir la seva hegemonia a la regió. Rojava pot ser una alternativa, ja que exhibeix una forma potencial d’autogovern autònom que desafia fonamentalment els rituals opressius dins les comunitats religioses i proposa un model de treball de coexistència amb totes les cultures i creences de la zona sense violar-ne els drets de cap.

    L’experiència de Rojava en l’autonomia pot ser un model per a un confederalisme democràtic a l’Orient Mitjà, on totes les comunitats tenen el dret a la lliure determinació i l’autogovern. A més, és un experiment molt progressiu, ja que les dones són el motor de canvi. Hevi Ibrahim, cap del cantó autònom Afrin, n’és un exemple brillant. L’alternativa de Rojava és imaginativa però no utòpica. Aquesta alternativa ja ha demostrat la seva viabilitat a través de solucions pràctiques i la realització quotidiana de les idees presentades a la Carta de Contracte Social. De fet, Rojava s’afirma com l’alternativa democràtica més realista en el més inesperat dels llocs. Expressar solidaritat amb la revolució de Rojava és una tasca urgent per a tothom que es preocupa pel futur de l’Orient Mitjà.

    Kurds

    “Els kurds lliures no reconeixen les fronteres”

     

    Share Button
    Download PDF

    NO HI HA COMENTARIS

    Publica una resposta