Inici temes Altra economia Cap una societat del procomú: pla de transició per a l’Equador

Cap una societat del procomú: pla de transició per a l’Equador

Per Michel Bauwens amb  la participació de George Dafermos i John Restakis

Antecedents del Projecte FLOK

El Pla nacional per al bon viure (PNBV) de l’Equador reconeix i subratlla que a la transformació mundial cap a societats i economies basades en el coneixement li cal una nova forma de creació i distribució del valor a la societat. La idea central del PNBV és la realització del «bon viure» (sumak kawsay, en idioma quítxua), però el bon viure és impossible sense la disponibilitat del «bon conèixer» (sumak yachay, en quítxua). El tercer pla nacional per al quinquenni 2013-2017 fa una crida explícita cap a una societat del coneixement basada en els comuns oberts. [1]

El mateix president Correa va exhortar els joves perquè lluitin i assoleixin aquesta societat del coneixement obert. [2]

Bon Conèixer/FLOK Society és un esforç d’investigació conjunt entre el Ministeri Coordinador de Coneixement i Talent Humà, la SENESCYT (Secretaria Nacional d’Educació Superior, Ciència, Tecnologia i Innovació) i l’IAEN (Institut d’Alts Estudis Nacionals) per desenvolupar un pla de transició i propostes de política pública per assolir aquesta societat del coneixement basada en els comuns oberts.

FLOK es refereix a:

  • Free (lliure), és a dir, la llibertat d’usar, distribuir i modificar el coneixement en repositoris comuns disponibles de forma universal;
  • Lliure, ho emfasitza pel que fa a llibertat i no a gratuïtat;
  • Open (oberta), es refereix a la capacitat dels ciutadans d’accedir, contribuir i usar aquest recurs comú.

Una societat del coneixement free, lliure i oberta, per tant, vol dir organitzar cada sector de la societat, al màxim grau possible, en la utilitat pública del coneixement obert: és a dir, la capacitat de crear repositoris de coneixement, codi i disseny comuns, que resultin acceptables per a tots els ciutadans i entitats mercantils per crear societats i economies dinàmiques i innovadores, on el coneixement estigui disponible sense discriminació per als qui ho necessitin per desenvolupar les seves activitats ciutadanes i econòmiques.

El projecte Bon Conèixer/FLOK Society ha estat encarregat pel secretari de Coneixement René Ramírez i la SENESCYT, i s’està portant a terme per l’IAEN sota la direcció del rector i degà de Recerca, així com els líders de l’equip de FLOK Society, Daniel Vázquez i Xabier Bariandarán. Michel Bauwens, l’autor del pla de recerca en col·laboració amb l’equip d’investigació, és el director de la investigació, amb l’assistència de cinc coordinadors per a cada línia de recerca.

L’objectiu del pla de recerca és la combinació dels millors consells dels treballadors globals del procomú i de la societat civil equatoriana per tal de proposar un pla de transició integrat, així com el marc per a les polítiques públiques i les propostes associades.

El pla d’investigació es desenvolupa amb base en la proposta original del Bon Conèixer / FLOK, és a dir “Dissenyar la FLOK Society”, per Xabier E. Barandiarán & Daniel Vázquez. Es basa sobre aquesta proposta i específicament busca un abordatge holístic, que va més enllà de la tecnologia, i mesures que tinguin en compte els diferents aspectes del canvi social que cal que passi, si bé no simultàniament, almenys vinculades a una retroalimentació positiva en la qual diverses mesures es reforcin entre si. També amplia i aprofundeix la recerca examinant infraestructures basades en béns comuns, no només per al coneixement, sinó també per a altres activitats socials i productives.

Formulació de la proposta

Els tres models del valor i la transició a una economia social del coneixement.

Amb el propòsit d’emmarcar la transició cap a una ‘economia social del coneixement’ o un model social basat en el FLOK, utilitzem el marc de tres sistemes d’extracció i distribució de valor, que determinen com es crea, extreu i distribueix el valor econòmic.

Per descomptat, el model tradicional capitalista és ben conegut, però l’emergència de la societat del coneixement ja va canviar aquestes dinàmiques d’una manera fonamental.

Al model tradicional, abans de l’era de la producció cognitiva i en xarxa, els actors de capital privat invertien en capital i treball per vendre els productes industrials i de consum amb valor afegit.

No obstant això, els nous models del capitalisme cognitiu operen amb models diferents d’extracció i distribució de valor. Distingim tres models, que inclouen al model postcapitalista de l’economia social del coneixement. Definim genericament el capitalisme cognitiu com el model de capitalisme on el control sobre els fluxos i la propietat de la informació són els factors clau per a l’extracció de valor.

Plan2

Dels tres models que distingirem, un és encara predominant, encara que la seva importància va en ràpid declivi; el segon està assolint predominança, però porta amb si les llavors de la seva pròpia destrucció; i el tercer és emergent però necessita noves polítiques vitals per poder convertir-se en el predominant.

El primer model: capitalisme cognitiu «clàssic», basat en l’extracció de propietat intel·lectual.

Aquesta és la forma clàssica del capitalisme cognitiu, que es basa en un capitalisme “rendista”, el qual extreu renda a través de la Propietat Intel·lectual, i en el qual domina el capital financer. Una bona descripció d’aquesta manera es troba en el “Manifest Hacker” de McKenzie Wark, en el qual descriu la lògica del “capitalisme vectorial”, on els “vectors” de comunicació estan en les mans dels mitjans de comunicació massius i les companyies multinacionals que organitzen el treball. Aquesta primera forma del capitalisme cognitiu va ser predominant en la primera era de la computació en xarxa, abans de l’emergència de l’Internet cívic i la web, quan les xarxes estaven exclusivament en mans de multinacionals i / o governs amb els seus canals públics centralitzats. En aquest sistema, el lucre del capital depèn cada vegada més de la regulació de la “propietat intel·lectual”, que genera una escassetat artificial de tot el coneixement tecnològic, científic, comercial i d’una altra índole, i permet així la creació de guanys exorbitants. El benefici de la pura producció industrial s’ha tornat reduït però el de propietat intel·lectual i del control de les xarxes de producció a través de les TIC permet la generació de beneficis monopolistes enormes.

Aquesta primera forma de capitalisme cognitiu està lluny de desaparèixer, de fet és encara predominant. No obstant això està sent superada en la segona era de la computació en xarxa, en la qual les obres d’Internet ara es difonen per la societat i els vectors de producció no poden seguir monopolitzant-se. A més, la ubiqüitat de la tecnologia digital i la seva habilitat de reproduir productes d’informació a costos marginals, trenquen severament la conservació d’un règim de propietat intel·lectual que es basa en escassetat artificial, a través de la repressió legal o del sabotatge tecnològic (DRM, digital rights management, gestió de drets digitals).

El segon model: Capitalisme Netàrquic basat en el control de plataformes en xarxa

Sens dubte, la segona era de computació massiva en xarxa, nascuda amb l’accés públic a internet, ha erosionat el control de la classe “vectorial” i va crear una nova classe de controladors, la del “capital netàrquic”, el tipus d’inversió de capital que controla plataformes de xarxes socials propietàries, però que tot i això habiliten comunicació directa entre parells.

Aquesta segona forma del capitalisme netàrquic és una forma en la qual el capital ja no controla la producció directa d’informació i comunicació, però extreu valor a través del seu nou rol com a plataforma intermediària. Aquest model necessita de manera molt més marginal la protecció de la propietat intel·lectual, i encara que permet la comunicació p2p entre parells, controla la seva posíble monetarització a través del paper d’intermediari i la propietat de les plataformes per a aquest tipus de comunicació.

Típicament, en xarxes socials propietàries com Facebook i Google, la fi visible és igual a igual (d’igual a igual): efectivament habilitant la socialització entre iguals, però el fi latent està controlat: el disseny està en mans dels seus propietaris, així com també les dades privades dels usuaris i és l’atenció dels usuaris la que es comercialitza a través de la publicitat. La financiarització de la cooperació es converteix en el negoci en joc. No obstant això, aquesta forma és un híbrid, perquè també habilita el creixement sostingut de la socialització entre iguals, on l’intercanvi d’informació i la seva producció està àmpliament disponible per a cada vegada més usuaris.

D’aquesta manera, aquest model coexisteix amb múltiples processos de producció i intercanvi entre parells en moviments de base i assisteix per exemple a l’emergència de més diversitat monetària, en forma de monedes complementàries locals o impulsades per comunitats, i d’una cripto-moneda de reserva global com Bitcoin, una moneda fantasma que serveix com a moneda poswesfaliana ‘civica’, però que a la vegada exhibeix propietats del capitalisme financer d’una manera exacerbada. El capitalisme netàrquicc pateix d’una crisi de valor severa, en què la lògica del valor de l’ús emergeix fort i creix exponencialment, però en una forma desmonetizada. El benefici restant queda en la monetització especulativa, pels mercats financers, de la creació col·laborativa.

Plan3

La crisi de valor sota condicions de capitalisme netàrquic

El neoliberalisme va estar caracteritzat per una particular ‘crisi de valor’ que va explotar a la crisi sistèmica del 2008. Sota les condicions generals del règim neoliberal, els salaris dels treballadors s’han estancat i la porció que va als propietaris del capital s’ha incrementat, creant una crisi d’acumulació que es va resoldre a través del crèdit. Quan el crèdit de les corporacions, dels governs i del consumidor en general van ser concedits sense límits, cap al 2008, el sistema neoliberal va entrar en una crisi sistèmica. Ja sota el neoliberalisme, el valor material dels béns de producció no són sinó una part petita del càlcul del valor d’una companyia, i l’excés de valor pot ser considerat, de fet, com una forma d’extracció de la cooperació humana immaterial. Sota les condicions del capitalisme cognitiu, especialment sota aquesta forma netàrquica, aquesta crisi de valor s’agreuja.

El període transcorregut des dels anys 90, quan les xarxes cíviques d’internet es van fer cada vegada més disponibles a la població en general, així com la producció entre iguals basada en el procomú i altres formes de creació de valor en xarxa es van fer possibles, va veure el naixement d’un règim mixt.

A través de diferents formes de producció entre iguals i creació de valor en xarxa, el valor d’ús és cada vegada creat de manera independent als sistemes industrials i financers privats, i té lloc a través de la manera cívic de contribució, on el valor d’ús immaterial es diposita en fons del procomú de coneixements, codis i dissenys.

En una producció entre iguals ‘pura’, que podríem anomenar una forma de ‘distribució agregada’ del treball, els col·laboradors, voluntaris o remunerats, aporten a un fons comú on es diposita el valor immaterial; associacions benèfiques com ara les fundacions FLOSS possibiliten que passi la continuïtat de la cooperació; i les coalicions empresarials formades majoritàriament per empreses amb ànim de lucre, capten el valor afegit en el mercat. En aquest model, tot i que hi ha una creació contínua de valor d’ús en el procomú, i per tant, una ‘acumulació del procomú’ basada en ingressos oberts, processos participatius de producció i sortides orientades cap al procomú que estan disponibles per a tots els usuaris, l’acumulació de capital continua a través del mode de treball i del capital en les coalicions empresarials. No obstant això, una quantitat creixent de treball voluntari és extret durant aquest procés.

En la manera de repartiment del valor en xarxa caracteritzat per mitjans socials / xarxes que es posicionen en plataformes propietàries, el valor d’ús és creat pels usuaris de mitjans socials, però la seva atenció és el que crea un mercat on aquest valor d’ús es esdevé un valor de canvi extret. En el regne del valor de canvi, aquesta nova forma de ‘capitalisme netàrquicc’ (la jerarquia de la xarxa) es pot interpretar com una hiperexplotació, ja que els creadors del valor d’ús no obtenen cap recompensa en termes de valor d’intercanvi, la qual cosa només s’aconsegueix a través de plataformes propietàries.

Finalment, als mercats terceritzats oberts (crowsourced), la qual cosa anomenem ‘distribució desagregada’ ja que els treballadors són freelancers aïllats competint sense una PI col·lectiva compartida, el capital abandona la forma de treball i externalitza el risc en els freelancers. Segons la investigació preliminar de l’investigador Trebor Scholz sobre ‘treball digital’, comunicada oralment, l’ingrés mitjà per hora no supera els US $ 2, la qual cosa està molt per sota del salari mínim dels Estats Units. Un exemple típic són les habilitats en el mercat TaskRabbit, on els treballadors no es comuniquen entre ells, però els clients si.

Sota el règim de capitalisme cognitiu, la creació de valor d’ús s’expandeix exponencialment, però el valor de canvi creix només linealment, i és gairebé completament percebut pel capital, provocant el creixement de maneres de hiperexplotació. Es pot argumentar que aquest crea una forma d’hiper-neoliberalisme. Mentre que en el neoliberalisme clàssic l’ingrés laboral s’estanca, en hiperneoliberalisme la societat es desproletariza, és a dir, el treball assalariat està sent cada vegada més reemplaçat per freelancers cada vegada més aïllats i precaris; i el valor d’ús s’escapa de la manera de treball conjunt.

Sota el règim mixt de capitalisme cognitiu en la seva forma netárquica, la producció de valor en xarxa creix i té molts efectes emancipadors en el camp social de la creació de valor d’ús però està en contradicció amb la realització del valor de canvi, on la hiper -explotació es porta a terme. Això és el que volem dir quan afirmem que s’incrementa la contradicció entre el proto-mode de producció que és la producció entre iguals i formes associades de creació de valor en xarxa; i les relacions de producció que estan sota el domini del capital financer.

En aquesta nova forma híbrida, un sector de capital, el capitalisme netàrquic, s’ha alliberat a si mateix a un grau important de la necessitat de formes propietàries de coneixement, però això, de fet, ha incrementat el nivell d’extracció de plusvàlua. Alhora, el valor d’ús escapa més i més de la seva dependència del capital. Aquesta forma d’hiperneoliberalisme crea una crisi de valor. Primer, la part del treball intervinguda pel valor d’intercanvi disminueix en comparació amb el paper de la creació directa de valor d’ús fent al capital incrementalment superflu i parasitari; segon, les formes de creació de valor exploten, però la contínua dependència del valor d’intercanvi monetaritzat no permet la percepció d’aquest valor per part dels productors de valor; els beneficis en l’economia industrial disminueixen també, fent del sector financer i la seva dependència de la renda de PI un poder cada vegada més dominant.

Alhora, el poder d’extracció de renda de PI és soscavat per la creació de valor d’ús directe. En tot cas, totes aquestes tendències creen una crisi per a l’acumulació de capital; el cicle de retroalimentació entre la creació de valor d’ús i la captura de valor d’intercanvi, idealment redistribuïdes a través de salaris o mitjançant beneficis socials, es trenca; l’excessiva dependència dels dèbits fa que els préstecs massius siguin qüestionables com a solució. El capital es fa més dependent de les externalitats de la cooperació social, però no la recompensa. El capitalisme financer percep el valor de la cooperació social a través de mecanismes especulatius dels quals incrementen la suma de capital fictici en el sistema (el capital fictici és, de fet, el valor d’ús no percebut que ja no és recompensat a causa de la crisi de valor). Aquests temes correlacionats són examinats en profunditat per Adam Arvidsson i Nicolai Peitersen en el seu llibre sobre Economia Ètica.

Podem anomenar aquest règim de valor neofeudal, perquè es basa cada vegada més en ‘prestacions personals’ no pagades i crea el peonatge per deutes generalitzats. Finalment, la propietat és reemplaçada per l’accés, disminuint la sobirania que ve amb la propietat i creant dependències a través dels acords de llicències d’un sol costat en l’esfera digital.

Cap a un tercer model: una economia madura i ‘cívica’ entre iguals

El tercer model és la forma hipotètica que creiem pot fer bé a la transició, si aconseguim reconstruir els moviments socials transformadors i, a partir d’aquí, transformar l’Estat de manera que pugui funcionar com un Estat soci, que faciliti la creació de noves infraestructures cíviques . En aquest model, la producció entre iguals correspon tant a un nou mercat com a model d’Estat, creant una economia cívica madura i basada en parells, un model social i polític, on el valor es redistribueix entre els creadors de valor. Aquests canvis s’han portat endavant en l’esfera política per un moviment emergent del procomú, que defensa el sistema de valor de la producció de parells i del procomú, guiat pels treballadors del coneixement i els seus aliats.

Plan

Resolent la crisi de valor a través de l’economia social de coneixement

Ja que el model mixt sembla crear contradiccions insostenibles, es fa necessari imaginar una transició a un model on les relacions de producció no estiguin en contradicció amb l’evolució de la manera de producció. Això significa un sistema d’economia política que estaria basat en el reconeixement i la recompensa de la lògica contributiva en el treball de producció entre iguals orientades al procomú.

Si ens fixem en el nivell micro, recomanem la intermediació d’acumulació cooperativa. En l’economia actual del programari lliure, les llicències obertes habiliten la lògica del procomú, o fins i tot tècnicament, el ‘comunisme’ (cadascú contribueix com ell / a pot, cadascú fa servir el que necessita), però crea una paradoxa: ‘com més comunista sigui la llicència, més capitalista és l’economia ‘, ja que permet específicament que grans empreses sense ànim de lucre assoleixin el valor del procomú en l’esfera de l’acumulació de capital. D’allí, irònicament, el creixement d’un ‘comunisme del capital’.

Proposem substituir les llicències ‘comunistes’ no recíproques, amb llicències socialistes, val a dir, basades en el requeriment de reciprocitat. Per tant, l’ús d’una llicència per a producció entre iguals requeriria una contribució al procomú per al seu ús lliure, almenys per a companyies amb ànim de lucre, per crear un corrent de valor d’intercanvi per al procomú / parells productors en si mateixos; a més, els creadors del procomú crearien les seves pròpies entitats de mercat, crearien valor agregat de mercat a la capa superior del procomú, realitzarien la plusvàlua ells mateixos i crearien una economia ètica entorn del procomú, on el valor de la producció de béns rivals també es realitzaria. Aquestes coalicions empresarials ètiques serien capaces d’habilitar comptabilitat de llibres oberts i cadenes obertes de proveïment, que podrien coordinar l’economia fora de les esferes tant de la planificació com del mercat. Les coalicions empresarials ètiques poden expandir l’esfera del procomú a través de projectes emprenedors del procomú, tal com en el model d’ ’empresa comunista’ proposat per Dmytri Kleiner. En aquest model, les cooperatives amb necessitats de capital poden emetre un bo que els permetria comprar béns de producció. Aquests béns de producció pertanyerien al procomú; en altres paraules, les màquines poden ser arrendades amb els recursos del fons comú, però la seva renda seria també redistribuïda entre tots els membres del procomú. En aquesta forma d’economia binària, els cooperadors del procomú rebran tant un salari de la seva cooperativa, com una part incremental de la renda comuna (a més, tots els ciutadans es beneficiaran d’un ingrés bàsic aportat per l’Estat Soci).

Aquestes coalicions empresarials, en solidaritat intrínseca amb la utilitat pública, també es poden moure a pràctiques com ara comptabilitat i logística obertes, que permetrien difondre la coordinació mútua de les seves capacitats productives marcant, per tant, l’inici d’un tercer model de localització que no seria ni el mercat, ni el sistema de planificació, sinó un sistema de coordinació estigmèrgica (descentralitzada) . En altres paraules, la coordinació estigmèrgica que ja funciona en l’esfera de la producció ‘immaterial’, podria ser gradualment transferida a l’esfera de la producció ‘material’. Al grau en el qual aquests sistemes estigmérgicos creen la possibilitat d’economies de models basats en recursos, com esferes de l’economia podrien ser gradualment desmonetarizadas i reemplaçades per sistemes de mesures (és a dir, monedes de mercaderies amb sistemes d’ ’emmagatzematge de valor’ podrien desaparèixer gradualment).

No obstant això, aquests canvis al nivell de la microeconomia no sobreviuran a un mercat capitalista hostil i a un Estat sense els canvis necessaris en el nivell macroeconòmic; d’allí la necessitat de propostes de transició, conduïdes per un moviment social resurgent que s’apropiï la nova creació de valor a través del procomú, i es converteixi en l’expressió política i popular de la classe social emergent de productors de parells i treballadors del procomú, aliats amb les forces que representen tant treball assalariat com cooperatiu, empresaris independents simpatitzants del procomú i treballadors agrícoles i de serveis.

Els quatre règims de la tecnologia

Els règims de valor estan més o menys associats amb règims de tecnologia, ja que les forces que intervenen volen protegir els seus interessos a través del control de les plataformes tecnològiques i de mitjans, les quals proposen certs comportaments i lògiques, mentre que desmotiva altres. Els poders sobre els protocols tecnològics i les decisions de disseny orientades al valor s’utilitzen per crear plataformes tecnològiques que encaixen amb interessos propietaris.

Així, tot i que les tecnologies entre parells i les xarxes esdevenen ubiqües, les tecnologies p2p, aparentment similars, tenen característiques molt diferents que donen lloc a diferents models de creació i distribució de valor i també a comportaments socials i tecnològics diferents. En xarxes, el comportament humà pot ser influenciat subtil o no tan subtilment per decisions de disseny i protocols invisibles dels propietaris o administradors de les plataformes.

El següent gràfic està organitzat sobre dos eixos, els quals determinen almenys quatre possibilitats diferents.

L’eix vertical distingeix el control tecnològic centralitzat (i una orientació cap a la globalitat) a partir del control tecnològic distribuït (i una orientació cap a la localització); l’eix horitzontal distingeix una orientació amb fins de lucre (on qualsevol bé social és absorbit per la meta del lucre per a l’accionista) d’orientacions amb fins de benefici (on els beneficis eventuals són absorbits per l’objectiu social).

Els quatre escenaris potencials es discuteixen aquí:

600px-Bauwens-matrix

Capitalisme netàrquic com un règim tecnològic: davant p2p, rerefons jeràrquic

 

El capitalisme netàrquic, la primera combinació (quadrant superior esquerra) uneix el control centralitzat d’una infraestructura distribuïda amb una orientació cap a la acumulació de capital. El capital netàrquic és aquesta fracció de capital que permet i enforteix la cooperació i la dinàmica p2p però a través de plataformes propietàries que estan sota propietat i control centralitzats. Encara que els individus compartiran a través d’aquestes plataformes, no tenen control, governança ni propietat sobre el disseny i el protocol d’aquestes xarxes / plataformes, que són propietàries. Per exemple, pensem en Facebook o Google. Típicament sota les condicions de capitalisme nitárquico, mentre que els que comparteixen directament crearan o compartiran el valor d’ús, l’intercanvi monetitzat serà percebut pels amos del capital. Mentre en el curt termini està en l’interès dels accionistes o amos, això també crea una crisi de valor al llarg termini per al capital, ja que els creadors de valor no reben una recompensa, i no tenen el poder adquisitiu per adquirir els béns necessaris per al funcionament de l’economia física.

El capitalisme distribuït com a règim tecnològic: la mercantilització de tot

La segona combinació (quadrant inferior esquerre) anomenat “capitalisme distribuït) uneix el control distribuït però manté l’enfocament sobre l’acumulació de capital. El desenvolupament de divises p2p com Bitcoin, la plataforma de crowdfounding (micromecenatge) Kickstarter, i les plataformes per compartir, que són propietat privada, esdevenen exemples representatius d’aquests desenvolupaments. Sota aquest model, les infraestructures p2p estan dissenyades de tal manera que permetin l’autonomia i la participació de molts jugadors, als quals se’ls permet interactuar sense els intermediaris clàssics, però l’enfocament principal es manté en la creació de guanys. A Bitcoin, tots els ordinadors participants poden produir la moneda, per tant eliminant intermediació per part dels grans bancs centrals. No obstant això, el punt focal es manté en el canvi i intercanvi a través d’una moneda dissenyada per crear escassetat, que per tant ha de ser obtinguda a través de la competència. El disseny conscientment deflacionari de la moneda assegura un augment permanent de valor i per tant anima a l’acumulació i l’especulació. Per l’altre costat, Kickstarter funciona com un mercat revertit amb inversió prepagada. Sota aquestes condicions, qualsevol procomú és un subproducte o un resultat extra del sistema i les motivacions personals són mogudes per l’intercanvi, el comerç i el benefici.

Molts desenvolupaments p2p poden ser vistos dins d’aquest context, lluitant per un capitalisme més incloent, distribuït i participatiu. Encara que ells poden ser considerats com ara, d’una emprenedoria antisistèmica en contra els monopolis o intermediaris predadors, es mantenen dins de l’enfocament de la creació de guanys. La distribució no es pensa localment, ja que la visió és la d’una economia virtual, on els jugadors petits poden tenir un impacte global i crear agregacions globals de jugadors petits. No obstant això, malgrat els ideals expressats pels moviments polítics i socials associats amb aquest model (tal com l’anarco-capitalisme i les economies austríaques), en la pràctica, aquestes dinàmiques porten inevitablement a la consolidació i concentració de capital.

Plataformes comunitàries resilients dissenyades per a la relocalització

El següent model associa el control local distribuït de les plataformes tecnològiques amb un enfocament en la comunitat o la utilitat pública i busca crear “comunitats resilients” que puguin suportar els capricis d’un mercat global inestable (quadrant inferior dret). L’enfocament aquí està principalment lloc en la relocalització i la recreació de la comunitat local. Usualment es basa en l’expectativa d’un futur marcat per retallades severs d’energia i recursos, o en qualsevol cas, l’escassetat en augment d’energia i recursos, i pren la forma d’una estratègia salvavides. Iniciatives com el moviment del decreixement o els Transition Towns, una xarxa de comunitats base, pot ser vista en aquest context. En formes extremes, són simples estratègies salvavides que estan enfocades a la supervivència de comunitats petites en el context del caos generalitzat. El que marca aquestes iniciatives és, creiem, l’abandonament de l’ambició d’escala i l’enfocament en comunitats locals fortes i resilients. Malgrat que la cooperació global i la presència en xarxa puguin existir, l’enfocament es manté en l’àmbit local. Més sovint, la mobilització política i social a escala no es veuen realistes i estan dirigides al fracàs. En el context de la nostra creació de guanys a través de l’eix del procomú, però, aquests projectes estan enfocats directament cap a la generació de valor a la comunitat. Una crítica genèrica d’aquest model és que no genera contrapoder o contrahegemonia per al model, ja que la globalització de capital no s’equipara o es manté en regla per una força oposada de la mateixa escala. Per tant, hi ha la necessitat d’un segon model alternatiu, que també reconegui la importància de l’escala i posi atenció a les dinàmiques del poder global i la governança.

L’escenari del procomú global com l’alternativa desitjada

L’alternativa del “Global Commons” (quadrant superior dret) està en contra de l’enfocament cap al local discutit anteriorment, ja que s’enfoca en la utilitat pública global.

Els defensors de la causa i constructors d’aquest escenari argumenten que la utilitat pública ha de ser creada i defensada en una escala transnacional global.

Tot i que la producció és distribuïda i per tant facilitada a un nivell local, les microfàbriques resultants es consideren essencialment teixides en xarxa a una escala global, generant beneficis a través de la cooperació mutualitzada global tant en el disseny del producte com en la millora de la maquinària del procomú. Qualsevol empresa distribuïda és vista en el context de filials transnacionals, és a dir, aliances d’empreses ètiques que operen en solidaritat al voltant de coneixements particulars en el procomú a escala global i no simplement a escala local.

Així, encara que la producció sigui local, l’organització social, política i econòmica és global i és capaç de crear un contrapoder a aquesta escala.

A més, la mobilització política i social a escales regional, nacional i transnacional, es considera part de la lluita per a la transformació d’institucions en cada nivell de l’escala. Les empreses participants són vehicles perquè els treballadors del procomú mantinguin la utilitat pública global així com les seves pròpies vides. Aquest últim escenari no pren la regressió social com quelcom donat i creu en l’abundància sostenible per al conjunt de la humanittat.

Capitalisme cognitiu / netàrquic versus societat del coneixement comú i obert

Seria útil aquí comparar directament dos escenaris sintètics i compensatoris. D’una banda, els escenaris guiats pels guanys que es troben en harmonia amb l’economia política del capital actual i, de l’altra banda, l’escenari alternatiu del coneixement social basat en els principis FLOK.

Què són exactament una economia i una societat basades en un procomú obert?

Per entendre-les, primer hem de donar un cop d’ull al vell model socioeconòmic que reemplaça.

Les formes neoliberal i capitalista combinen tres elements bàsics, eleccions fonamentals que guien la seva operació.

El primer és la creença que els recursos de la Terra són infinits, el que permet una idea de creixement econòmic permanent i compost en el servei de l’acumulació de capital. Per tant, el capitalisme neoliberal es basa en la il·lusió d’una falsa abundància o ‘pseudoabundancia’ i el seu mecanisme de creixement es dedica a l’acumulació sense sentit de les riqueses materials.

El segon és la creença que el flux del coneixement, la ciència i la cultura han de ser privatitzats i que, per tant, serveixen per al benefici exclusiu dels propietaris. El coneixement es crea per servir a l’acumulació de capital i per el guany monetari d’uns pocs. La privatització del coneixement, a través dels drets d’autor excessius i els règims de patents, té un efecte d’alentiment dramàtic i fa possible una financiarització excloent.

Finalment, els primers dos elements estan configurats de manera que no serveixen a la justícia social, a la igualtat i el benefici de tots, sinó més aviat beneficia i ofereix guanys a uns pocs. Sota el capitalisme cognitiu, els fruits de la cooperació social són tancats i financiaritzats i la majoria de la població ha de pagar pel coneixement que és en gran part produït per la societat. Només aquells que tenen diners poden beneficiar-se de les innovacions tècniques i científiques.

Després, hem d’examinar a les reaccions contràries positives que han emergit i que han estat particularment enfortides després de la crisi del neoliberalisme, la qual es va sentir en les nacions del Sud en les dècades prèvies però es va tornar global el 2008.

Una primera reacció ha estat la reapropiació de l’estat per part de moviments ciutadans, més particularment en els països andins i a Equador.

La segona és el ressorgiment i l’aflorament de noves formes d’economia basades en la igualtat, com ara l’economia cooperativa, l’economia social i l’economia solidària. Els nous governs progressistes, i uns quants altres, estan compromesos en l’enfortiment d’aquestes formes econòmiques socialment més justes.

En tercer lloc, hem vist el sorgiment d’una economia col·laborativa, que mutualiza infraestructures físiques (encara que sovint en forma de plataformes privades) per a la seva reutilització i que posa a disposició una enorme quantitat de material excedentari i de recursos que s’han creat en els últims trenta anys. A més de l’explosió de l’acte compartit i la bici compartida, sovint prenen la forma de ‘mercats entre iguals’, que han permès als ciutadans crear intercanvis més específics dels seus excedents.

En quart lloc, i potser el més important, hem vist en gran part gràcies a la potencialitat de les xarxes mundials, el sorgiment de la producció entre iguals basada en el procomú. A nivell mundial i local, les comunitats productives de ciutadans han creat enormes repositoris comuns de coneixement, codi (programari) i disseny, que estan disponibles per a tots els ciutadans, empreses i administracions públiques com a base per a ulteriors desenvolupaments. Sovint, aquests coneixements comuns productius són gestionats per fundacions i organitzacions democràtiques sense ànim de lucre, que protegeixen i permeten la infraestructura productiva comú de cooperació i protegeixen el fons comú de coneixements de l’apropiament per part de la privatització excloent, generalment mitjançant l’ús de llicències obertes. Sovint, aquestes organitzacions són anomenades ‘associacions benèfiques’. Gairebé sempre, aquestes comunitats productives coexisteixen amb una coalició dinàmica emprenedora de les empreses que cocreen i coprodueixen aquests arxius comuns, creant així un sector econòmic dinàmic. És molt comú que aquests ecosistemes oberts desplacin als competidors que basen les seves activitats en la propietat intel·lectual privada. Un informe dels EUA sobre la ‘Fair Use Economy’, és a dir, sobre les activitats econòmiques basades en el coneixement obert i compartit, estimaren el seu pes econòmic en aquest país en una sisena part del PIB.

No obstant això, també hi ha una paradoxa: el més probable és que siguin les formes capitalistes les primeres a veure el potencial d’aquestes noves formes econòmiques basades en el procomú, així com les primeres a aliar-se amb elles; d’altra banda, les formes econòmiques cooperatives rarament practiquen o coprodueixen encara repositoris de coneixements oberts. No obstant això, hi ha una tendència emergent per transformar la tradicional cooperativa existent basada en la governabilitat d’una sola de les parts interessades, cap a la governança de múltiples parts interessades, que introdueix la cura del bé comú en els seus estatuts.

Això vol dir que l’economia del coneixement global emergent pot avui en dia prendre dues formes competitives.

A la primera forma d’economia del coneixement sota el règim del capitalisme cognitiu, tenim, d’una banda, la continuació de la propietat intel·lectual tancada i la realització de la renda econòmica per capital financer, combinat amb una nova forma de capitalisme netàrquic que permet i també explota la producció social. No és difícil veure que la riquesa de gegants com Facebook i Google es basen en una hiperexplotació del treball gratuït dels ciutadans usant les seves xarxes socials.

L’altra, una forma més desitjable d’economia basada en coneixement, es basa en el procomú obert del coneixement que està, però, preferiblement vinculat a una economia ètica i equitativa. Aquesta és la forma d’economia del coneixement i civilització és la més compatible amb la visió del govern equatorià que emergeix de la revolució ciutadana, i amb els valors expressats en el Pla Nacional i les seves vàries iteracions (repeticions del procés)

Les implicacions socioeconòmiques d’una economia social del coneixement

John Restakis ofereix la següent descripció positiva de l’economia social del coneixement:

En el debat actual respecte a l’ascens i les conseqüències del “capitalisme cognitiu” s’està elaborant un nou discurs al voltant del concepte d’una “economia social del coneixement”. Però què és una economia social del coneixement i quines són les seves implicacions per la manera com s’organitzen la societat i l’economia?

El capitalisme cognitiu es refereix al procés pel qual el coneixement és privatitzat i posteriorment mercantilitzat com una manera de generar guanys per al capital. En aquesta nova fase del capitalisme, la centralització i control del coneixement suplanta al procés tradicional de producció i distribució material com la força conductora de l’acumulació de capital. En el passat, el capitalisme s’ocupava principalment de la mercantilització del material. El tancament i privatització gradual dels béns comuns materials com ara pastures, boscos i cursos d’aigua que s’havien utilitzat en comú des de temps immemorials, va ser essencial en aquest procés.

En els nostres temps, el capitalisme comporta el tancament i la mercantilització de l’immaterial – el coneixement, la cultura, l’ADN, les ones de ràdio, fins i tot les idees. Al final, la força motriu del capitalisme en la nostra època és l’eradicació de tots els béns comuns i la mercantilització de totes les coses. La colonització i apropiació del domini públic per part del capital està en el cor dels Nous Recintes. Aquest procés és sostingut i estès a través de la complexa i sempre canviant xarxa de patents, drets d’autor, acords comercials, tancs de pensament, i institucions governamentals i acadèmiques que proporcionen el marc jurídic, polític i ideològic que justifiquen tot això. Per sobre de tot, la lògica d’aquest procés està integrat en els valors, l’organització i el funcionament de l’empresa capitalista.

En contrast, una economia social del coneixement es basa en el principi que el coneixement és un bé comú que ha de ser lliure i obertament accessible per a la consecució del que René Ramirez descriu com “bon viure”, no com un instrument de guany comercial. El coneixement es percep com un bé social.

La recerca d’una economia social del coneixement és vista com una peça clau per a transformar l’economia de l’Equador, de la seva dependència del Nord i les empreses multinacionals, a una en què l’accés obert i gratuït al coneixement construeix la independència econòmica, la innovació i els mitjans per servir millor als béns comuns. És un coneixement mobilitzat al servei de fins socials, no privats.

Com va dir René Ramirez: “A diferència del capitalisme cognitiu que només reconeix la propietat privada del coneixement, es busca que en el socialisme del bon viure es tingui en compte la propietat pública, mixta, col · lectiva, republicana i, per descomptat, també la privada (és a dir, un ventall de formes de propietat intel·lectual segons la naturalesa del bé) i que la seva modalitat de producció sigui sobretot col·laborativa (en xarxa) amb i per a la societat i la humanitat “. [4] El que encara falta per respondre és com les institucions socioeconòmiques existents ajuden o dificulten el poder del coneixement per a exercir el paper transformador que se li ha assignat.

Un punt d’inici per respondre aquesta pregunta és reconèixer que el coneixement dins d’una societat (la seva creació, utilització i valor) és una construcció modelada per les forces socials i econòmiques que defineixen les relacions de poder en una comunitat. El coneixement sempre ha estat al servei del poder. El capitalisme cognitiu, el procés mitjançant el qual el coneixement humà és privatitzat i mercantilitzat, és el resultat de la dominació i el poder de les relacions socials i el capitalisme econòmic i, en particular, de la naturalesa antidemocràtica i privatitzada de l’economia, els mercats i l’estructura organitzativa de les empreses.

En èpoques anteriors, el coneixement també va ser controlat i monopolitzat, en la mesura que era possible, pels reis o l’església. Les tecnologies de la informació actuals, juntament amb el poder corporatiu global, han fet que tal centralització i control sigui molt més fàcil i molt més extens.

Si el caràcter i l’ús del coneixement en una societat és el producte de les relacions de poder existents, la recerca d’una economia social del coneixement ha també de suposar una nova perspectiva i realineament de les relacions socials, polítiques i econòmiques de manera que aquestes, en canvi, incorporin i reforcin els valors i principis del que el coneixement com a bé comú implica. Si això falta, com operaria una economia social del coneixement? Com pot ser sostinguda en una economia aclaparadorament capitalista?

On són els espais socials i econòmics en els quals un procomú del coneixement obert pot ser usat al servei d’una comunitat més àmplia o per fites col·lectives? Quin tipus d’organitzacions es necessiten perquè el coneixement s’utilitzi d’aquesta manera? Quines condicions es requereixen perquè aquestes prosperin? Com podrien proveir un contrapès enfront de la poderosa i aclaparadora influència del capital? Sense institucions ciutadanes fortes compromeses a la idea del procomú i el benestar públic, els sistemes de coneixement obert són vulnerables a l’apropiació i, en última instància, a la mercantilització per part de les empreses capitalistes com és el cas del mateix Internet en l’actualitat . La recent decisió de la FCC als Estats Units soscavant la neutralitat d’Internet és un gran avanç en la privatització del que ha sigut fins ara un procomú global d’informació equitativament accessible.

Una economia en què el coneixement és un bé comú al servei de fins socials requereix les corresponents institucions socials i econòmiques que mobilitzaran els coneixements per a la realització d’aquests fins. El funcionament d’una economia social del coneixement depèn en última instància de les institucions socials i econòmiques que encarnen els valors del procomú, la reciprocitat i l’associació lliure, oberta i democràtica que són prerequisits per a la consecució dels fins socials. En poques paraules, una economia social del coneixement s’assenta en última instància en els valors de l’economia social.

Ramírez ho assenyala d’aquesta manera:

“Hi ha acadèmics que des de la torre d’ivori intenten fer-nos creure que es pot separar el món de la raó i les idees del món del material i l’economia política que existeix a nivell global. Això no només evidencia la manca de comprensió del que passa actualment al nostre planeta sinó l’absència de realisme polític per buscar una veritable transformació social “. [4]

Així com el capitalisme cognitiu depèn dels suports institucionals múltiples subministrats per la política del govern, la legislació, la ideologia de lliure mercat, i el poder col·lectiu de les empreses i les institucions que els atenen, més encara ho fa l’economia social del coneixement, que requereix les corresponents institucions cíviques i econòmiques que puguin donar suport i salvaguardar el valor dels béns comuns, del benefici col·lectiu, dels mercats oberts i accessibles i del control social sobre el capital. Aquestes institucions cíviques estan conformades com a empreses democràtiques, de les xarxes entre parells, d’organitzacions no lucratives i organitzacions de servei comunitari, de petites i mitjanes empreses de suport mutu i de la societat civil i la pròpia economia social. Són aquestes estructures socials i econòmiques, amb base en els principis de reciprocitat i de servei a la comunitat, els que millor poden utilitzar el coneixement com un bé comú i salvaguardar el seu futur com un recurs indispensable per al bé públic i el benestar de la humanitat en el seu conjunt.

La identificació d’aquestes institucions i de les polítiques públiques necessàries per al seu desenvolupament i creixement és l’objectiu general d’aquesta investigació.

Discussió: PI i patents impedeixen i retarden la innovació.

Per George Dafermos:

Drets de propietat intel·lectual i el seu suposat paper en el capitalisme cognitiu

“Les economies de coneixement capitalista utilitzen els drets de propietat intel·lectual (PI) com a mesura per tancar el coneixement i com a mecanisme mitjançant el qual es realitza l’extracció de rendes monopolitzades del coneixement, el qual s’ha privatitzat per aquest mitjà. Això es justifica ideològicament de la següent manera: els drets de PI exclusius proveeixen incentius perquè individus o companyies s’involucrin en la investigació i desenvolupament de nous productes i serveis. És a dir, promouen la innovació: l’expectativa d’una explotació rendible del dret exclusiu suposadament fomenta els agents econòmics a encaminar les seves activitats cap a projectes innovadors, dels quals la societat es beneficiaria (p. ex. Arrow 1962). Però és aquesta realment una descripció encertada de la funció dels drets de PI en les economies de coneixement capitalista? Realment incentiven a la innovació?

Una sinopsi de l’evidència empírica sobre l’efecte que tenen els règims de propietat intel·lectual exclusiva en la innovació i productivitat.

Per respondre aquesta pregunta, és instructiu revisar la informació empírica disponible sobre l’efecte que els drets de PI exclusius tenen en la innovació i productivitat tecnològica. En el cas dels Estats Units, és un indici d’una economia de coneixement capitalista en la qual el flux de patents s’ha quadruplicat en els últims 30 anys: el 1983 l’Oficina de Patents dels Estats Units va atorgar 59.715 patents, el nombre va incrementar a 189.597 el 2003 i 244.341 el 2010 (Oficina de Patents dels Estats Units 2013). En mirar aquestes xifres neix una pregunta: de quina manera l’increment dramàtic de patents atorgades per l’Oficina de Patents dels Estats Units durant aquest transcurs del temps ha impactat a la innovació i productivitat tecnològica als Estats Units? D’acord al Buró d’Estadístiques Laborals, el creixement anual de productivitat total de factors en la dècada 1970-1979 va ser d’al voltant de 1,2%, mentre que les dues dècades següents va caure per sota d’1%. En el mateix període, la despesa per a investigació i desenvolupament era d’al voltant de 2,5% del PIB. En resum, el que veiem és que l’increment dramàtic de patents no és paral·lel a l’increment de productivitat o innovació. Independentment del indicador de productivitat o innovació usem en l’anàlisi, ens porta invariablement a la conclusió que “no hi ha evidència empírica que aquestes [patents] serveixin per incrementar la innovació i productivitat, llevat que la productivitat [o innovació] sigui identificada per el nombre de patents concedides ‘(Boldrin i Levine 2013 p. 3; més, veure Dosi et al. 2006).

Un altre argument sovint usat per proponents de drets exclusius de PI com a defensa de les patents és que aquestes promouen la comunicació d’idees i això al seu torn fomenta la innovació. Ells expressen que si no existissin les patents, els inventors tractarien de mantenir les seves idees en secret perquè els competidors no les copiïn (p. ex. Belfanti 2004). Des d’aquest punt de vista, la solució per al problema és un arranjament comercial entre l’inventor i la societat: l’inventor revela la seva innovació i la societat li concedeix el dret exclusiu d’explotar usualment pels següents 20 anys. Per tant, diu l’argument, a mesura que les patents reemplacin els secrets comercials, nocius per a la societat, aquestes han de promoure la difusió d’idees i innovacions (Moser 2013, pp. 31-33). No obstant això, en realitat, les patents tenen l’efecte completament oposat: promouen la ignorància i falta de comunicació d’idees. Pel que ara es considera una pràctica normal, ‘les companyies típicament instrueixen als seus enginyers de desenvolupament de productes que evitin estudiar les patents existents per així evitar futurs reclams d’infracció intencional, la qual cosa augmenta la possibilitat d’haver de pagar danys triples’ ( Boldrin & Levine, 2013, pàg. 9; Brec 2008). Fins i tot si això no fos sempre el cas, la manera en la qual les patents estan escrites en l’actualitat les fa incomprensibles per a tots excepte els advocats (Brec 2008; Mann & Plummer, 1991, pp. 52-53; Moser 2013, pàg. 39).

La veritable funció dels drets de propietat intel·lectual en el capitalisme cognitiu:

Com són utilitzats realment per les empreses capitalistes? L’ús real de les patents per part de les empreses realment desmenteix per sobretot el suposat efecte positiu de les patents en la innovació i la creativitat. En una economia de coneixement capitalista, les patents s’usen majorment com a referents per a (a) indicar el valor de l’empresa a possibles inversors, (b) prevenir l’entrada al mercat per altres empreses (per mantenir un valor estratègic independentment que si es comercialitzen productes rendibles) i (c) com a armes en una cursa d’armaments per prevenir o disminuir atacs legals d’altres empreses (ref. Boldrin & Levine, 2013; Cohen et al., 2000; Hall & Ziedonis, 2007; Levin et al., 1987; Pearce, 2012). És molt difícil veure com aquestes aplicacions de les patents podrien ser considerades com productives.

Per l’altre costat, hi ha multituds de casos en què l’efecte de les patents en la innovació i productivitat ha estat sens dubte molt perjudicial. Per exemple, Microsoft actualment utilitza una patent (No 6.370.566) relacionada amb l’organització de calendaris per a reunions, amb l’objectiu d’imposar un dret de llicència en els dispositius Android (Boldrin & Levine 2013; Brodkin 2011; Mueller 2012a, 2012b; Protalinski 2010; Wingfield 2010). En aquest cas, les patents es converteixen en un mecanisme per poder compartir els guanys sense participar en el procés d’innovació. Així, les patents desanimen el procés d’innovació i constitueixen un malbaratament per a la societat. Curiosament, fa poc temps Bill Gates (1991), el fundador de Microsoft, va postular que “si la gent hagués entès com es concedien les patents quan la majoria de les idees que tenim avui dia van ser inventades, i hagin sol·licitat patents, la indústria estaria completament detinguda avui dia (…) Un emprenedoria futur sense les seves pròpies patents hauria de pagar qualsevol preu que vulguin imposar les empreses gegants “. És molt irònic que Microsoft, sense poder penetrar el mercat de les tecnologies de telèfons mòbils, ja està amenaçant amb litigis sobre patents per reclamar una porció dels guanys de Google.

Per la manera en què s’usen les patents en les economies de coneixement capitalista, és obvi que “a la llarga (…) les patents redueixen els incentius per a la innovació actual perquè els innovadors actuals se sotmeten constantment a accions legals i demandes per drets de llicència pels propietaris de les patents prèvies ‘(Boldrin & Levine 2013, pàg. 7). Això es torna ràpidament comprensible pel fet que la innovació tecnològica és essencialment un procés cumulatiu (Gilfillan 1935, 1970; Scotchmer 1991): Les tecnologies cumulativas són aquelles que serveixen com una base per a les següents innovacions: per exemple, la màquina de vapor (Boldrin et al 2008; Nuvolari 2004), però també els automòbils híbrids, computadors personals (Levy 1984), el World Wide Web (Berners-Lee 1999), YouTube i Facebook.

Si les patents en el millor dels casos no repercuteixen i en el pitjor dels casos perjudiquen la innovació tecnològica i productivitat (Dosi et al 2006), com seria possible explicar (especialment del costat dels polítics) l’augment històric de les patents i l’expansió de les lleis relacionades amb PI? Molts analistes han tractat el tema. La seva conclusió ha estat una mica inquietant: la veritable raó a través de la proliferació de les patents i l’expansió de les lleis PI és deguda a la influència política de les grans empreses que no aconsegueixen mantenir actualitzades amb els nous competidors i que utilitzen les patents per enfortir els seus monopolis (Boldrin & Levine 2013; Drahos & Braithwaiter 2002).

Discussió: El rol dels pobles indígenes i el coneixement (neo) tradicional

Arguments per al paper específic del coneixement (neo) tradicional i els pobles indígenes, en una transició social del coneixement.

Adoptant i adaptant el concepte del Bon Viure, la qual cosa va originar dins de les comunitats tradicionals com una inspiració per a una política d’un estat nacional contemporani, Equador ha portat una innovació important en el fet de desenvolupar polítiques. Enfocaments tal com aquest de la neotradicional, si estan basats en diàleg mutu, són molt importants per a una transició cap a una economia del coneixement comú. En la següent part, postulem la importància d’aquesta transició.

Argument principal: la immaterialitat del procomú de les eres tradicional i postindustrial

No és molt difícil postular que les societats modernes industrials es dominen per un paradigma materialista. El que hi ha per a una consciència moderna és una realitat física, el que promou l’economia és la producció dels productes materials, i la felicitat està basada en l’acumulació dels béns per consumir-los. Per a la societat elitista, el poder es deriva de l’acumulació dels béns financers i industrials. El creixement infinit és la filosofia principal del capitalisme, i es fa necessari pel disseny del sistema monetari, on els fons es creen com a deutes bancaris amb interessos.

A l’altra banda, això no és el cas amb les societats tradicionals basades en l’agricultura. En societats com aquelles, s’ha de produir per poder menjar i la propietat i forces militars són necessàries per col·lectar els impostos, però no es pot dir que la meta és l’acumulació de béns. Societats com les del tipus feudal eren basades en les relacions humanes que van constar de les obligacions mútues. Per descomptat en el seu caràcter són molt desiguals però es troben no obstant això molt fora de les formes propietàries impersonals i sense obligacions que va portar el capitalisme, on hi ha pocs impediments per als béns i el capital en circular lliurement.

En aquestes societats postribals tot i que encara premodernes, tant com la societat elitista com els treballadors, estan unificats per la recerca per a la salvació o algun valor espiritual similar com la recerca d’il·luminació, etc. La institució és encarregada de l’organització d’aquella recerca, com l’Església durant l’Edat Mitjana o la Sangha a Àsia Sud-est, que és l’organització determinant per a la reproducció social del sistema. El tribut ve de la població en el sector agrícola cap a la classe propietària, però la classe propietària es troba en un seguiment de dos costats: mostrar el seu estatus a través de festivitats, on es crema la sobreabundància; i regala a les institucions religioses. Per aquests mitjans s’obté la salvació / il·luminació. Com més un regala, més guanya en el seu estatus espiritual. Un estatus social sense estatus espiritual és mal vist per aquestes classes de societats. A causa d’això les institucions religioses com l’Església i la Sangha es troben amb tanta propietat. Alhora, durant la seva època aquestes institucions es van responsabilitzar pel benestar i la seguretat social, i van assegurar que els recursos tornessin als pobres durant períodes d’emergències socials i naturals.

En l’època actual, marcat pel constant deteriorament dels ecosistemes, s’està passant per un canvi fonamental i necessari cap a la immaterialitat.

Aquí hi ha només alguns dels fets i arguments per il·lustrar la meva justificació per a un canvi cap a un enfocament en la immaterialitat dins de les nostres societats.

L’elit capitalista cosmopolita s’ha transformat per molt temps en una societat basada en el capital financer. En aquesta forma d’activitat, els béns financers han estat mobilitzats constantment cap a on els guanys siguin grans, el que converteix a l’activitat industrial en una activitat secundària. Quan mirem al valor financer de les corporacions, només una fracció d’aquest és determinada pels béns materials d’aquestes corporacions. La resta del valor, normalment anomenat “la bona voluntat”, és determinat pels béns immaterials de la dita corporació, per exemple la seva especialització i intel · ligència col · lectiva, el pes de la marca, i la confiança en el present i les futures guanys que es poden generar.

Els béns materials més valuosos, com ara les sabates de Nike, mostren una qualitat similar, només el 5% del valor de les vendes es poden determinar pels costos de la producció física. La resta del valor es genera per la marca: el cost per crear-la i el valor de la sobreabundància creat pels consumidors mateixos.

El canvi cap a un enfocament immaterial també es manifesta en una forma sociològica, per exemple a través de la tasca de Paul Ray sobre la creativitat cultural, i de Ronald Inglehart sobre el canvi cap a valors i aspiracions postmaterials.

Per poblacions que han passat per més d’una generació dins d’una seguretat material, el sistema de valors canvia una altra vegada cap a la recerca per al coneixement, i les experiències culturals, intel· lectuals i espirituals. No tots i no en tot moment, però cada vegada més, especialment per a la societat de elitistes culturals, o “la classe creativa” com és descrita per Richard Florida, qui és també responsable de la creació clau de valors en el capitalisme cognitiu.

Un argument més es pot esmentar dins el context del capitalisme cognitiu. En aquest model de la nostra economia, el model actual dominant com es refereix a la creació de valors, la sobreabundància clau es realitza a través de la protecció de les propietats intel·lectuals. Les companyies occidentals dominants poden vendre els béns a preus de 100 fins a 1.000 vegades el seu valor de producció, a través de les rendes imposades pels estats i l’OMC. La immaterialitat d’aquests béns promou els fluxos econòmics encara que es requereix la creació d’escassetat fictícia per l’aparell legal.

Hem postulat anteriorment que aquest model està soscavat per les infrastructures emergents de la producció, la distribució i el consum dels béns immaterials i culturals, que efectivament fa que l’escassetat fictícia no sigui sostenible a llarg termini. La creació del valor immaterial ja està escapant-se del mercat. Mentre necessitem una transició cap a un enfocament en el valor immaterial, també es creen contradiccions molt fortes en l’economia política actual, la qual és una de les principals raons que tenim per creure que un canvi cap a una economia social del coneixement és absolutament necessari.

El Segon Argument: el caràcter del transmodernisme postdeconstructiu

La societat industrial, amb els seus models culturals i mentals, està clarament en oposició a la tradició. Les estructures anteriors no han de persistir: la religió es veu com superstició, la comunitat es veu com repressiva a la individualitat, i la tradició es veu com un obstacle en el progrés dels individus dinàmics. Fa del modernisme al mateix temps una força constructiva per tot el nou que es pot establir dins d’una societat, però també és una força destructiva en contra de milers d’anys de valors tradicionals, estils de vida i organització social. Tracta de despullar els individus d’una comunitat integral, reemplaçant amb institucions disciplinàries i relacions basades en la mercaderia.

La conseqüent fase postmodernista és una reacció cultural (i també una estructural perquè és una expressió de la reorganització capitalista) contra la modernitat i el modernisme. El postmodernisme és sobretot un moviment deconstructivista. Contra tota “reificació” i “essencialització”, el relativitza tot. Cap entitat, cap individu és independent, tots som fragments que formen part d’àmbits infinits. A través del joc infinit, l’ “individu” fragmentat té a la seva disposició una infinitat d’elements constructius que es poden recombinar d’infinites maneres. El costat positiu d’això és que mentre ens allibera dels marcs ficticis de la creença i significat, també torna a obrir les portes cap al passat i la tradició. Tot el que es pot utilitzar és reusable, i la guerra contra la tradició s’acaba, per buidar un espai per a la reapropiació pragmàtica. No obstant això, com el terme indica per si mateix, el postmodernisme pot ser la primera fase de la crítica i la reacció contra la modernitat i modernisme, estant en relació amb elles almenys en la seva reacció amb tot associat amb el modern. És deconstructiu, una regressió social de l’ego col·lectiu que només pot tenir el seu màxim significat terapèutic si és seguit per una fase reconstructiva. Pot anomenar-se transmodernisme, que va més enllà de la modernitat i modernisme. En aquesta nova fase, la tradició es pot apropiar com un objecte, però requereix un diàleg entre iguals amb comunitats tradicionals. Són vitals perquè ja tenen les eines requerides per a poder sobreviure i florir en una edat postmaterial.

El Tercer Argument: la naturalesa problemàtica de tradició inalterada

Utilitza o retornar a una tradició espiritual premoderna per obtenir la inspiració transmoderna no és un camí lliure de problemes i perills: pot molt fàcilment transformar-se en una recerca reaccionària, un intent fútil per tornar a una era daurada que ha existit únicament en la imaginació.

El problema central és que moltes tradicions espirituals van ocórrer dins d’un context de sistemes polítics i econòmics explotatius. Tot i que la explotació va ser diferent, la majoria d’espiritualitats tradicionals i les seves institucions es van desenvolupar en sistemes basats en tribut, esclavitud, o servitud. Aquests sistemes usualment combinaven una població camperola desfavorida i una classe guerrera o un altre tipus de classe dirigent, en la qual l’Església o Sangha tradicional tenien un paper crucial per la seva reproducció social. Per exemple, el Budisme va arribar a ser acceptable per la societat de ‘tendències dominants’ del seu temps quan va acceptar excloure esclaus. Malgrat el seu potencial democràtic-radical, va ser imposat per l’estructura d’autoritat feudal que reflectia la societat de la qual formava part. Aquestes espiritualitats estan carregades de patriarcat, sexisme, i altres punts de vista i tractes profundament desiguals cap als éssers humans.

Tot i que la lògica era completament diferent al capitalisme, aquestes formes d’explotació, i la seva justificació per certs grups o institucions religioses o espirituals, haurien de comprovar que és completament inacceptable per a la consciència contemporaria (post / transmoderna). Potser un enfocament simètric però igualment problemàtic seria l’eclecticisme pur que pot ser el resultat de de la consciència postmoderna, en el qual parts individuals de qualsevol tradició són simplement robades i recombinades sense cap enteniment seriós dels diferents esquemes. Un altre problema que veiem és el següent: les tecnologies de comunicació contemporànies, i viatges i comerç globalitzats i la unificació del món sota el capitalisme, han creat la promesa d’una gran barreja de civilitzacions. Tot i que el contacte i intercanvi van ser sempre una realitat, aquesta era lenta, i diferents esferes civilitzadores realment van existir, la qual cosa va crear realitats culturals i psicològiques individuals profundament diferents. Ser cristià o budista significava tenir orientacions cap a la vida i la societat profundament diferents (tot i les similituds estructurals en l’organització religiosa o espiritual). Però una part creixent de la població humana, sinó tota, està exposada actualment als valors bases de les altres esferes civilització. Per exemple, nocions de l’Est Asiàtic han impactat ja similarment la consciència Occidental. En aquest context, l’arrelament personal en les tradicions culturals i espirituals no poden ja ser separades amb una visió cosmopolita global i un diàleg continu amb punts de vista i esquemes originats en un altre lloc. Xarxes d’afinitat global creixents estan guanyant tanta importància com les associacions locals pel que fa a la influència en individus i la seva formació d’identitat.

Quart Argument: el camí cap al desenvolupament diferencial postindustrial

Crec que seria just dir que capitalisme contemporani és una màquina per crear homogeneïtat mundial, i que aquest no és un resultat òptim, ja que destrueix la biodiversitat cultural. En el seu estat present, el qual va ser severament afectat per la caiguda financera actual la qual combina la globalització, el neoliberalisme i la financiarització, és també un aparell enorme de coerció. Aquest soscava la supervivència de l’agricultura local i crea un flux enorme cap a les ciutats; destrueix antigues formes socials com la família ampliada, i afecta severament la cultura tradicional. Per descomptat, no es vol implicar que tot canvi o transformació sigui negatiu, sinó més aviat reiterar que elimina la llibertat de molts que prendrien diferents opcions, com per exemple aquells a qui els agradaria quedar-se a l’aldea local.

És aquí que mesures neotradicionals ofereixen esperança i potencial reals. En comptes d’importació a l’engròs d’hàbits i tecnologies globals, per a les quals la societat no ha estat preparada i és vista com un empelt estranger, ofereix un camí alternatiu per escollir què és acceptable i què no ho és, i construir un camí a escala local cap a un desenvolupament postindustrial.

Ens recorda del concepte de Gandhi sobre Swadeshi i la tecnologia apropiada. Gandhi va rebutjar l’alta tecnologia de l’occidental que no estava adaptada per a la majoria dels casos locals, però també va rebutjar el agrarianisme tradicional antic que mai va evolucionar. En canvi, Gandhi va promoure el concepte de la tecnologia apropiada, que era un nivell intermedi que va germinar des de la situació local, ia més va adoptar la ciència i la tecnologia moderna i els coneixements necessaris per poder crear noves eines adaptades per a la situació local, però que no obstant era capaç d’augmentar els nivells de productivitat.

L’economia neotradicional pot adoptar un enfocament similar que no és determinat per la tecnologia, però fet per la totalitat de les opcions polítiques i socials. D’aquesta manera, en harmonia amb els valors locals, es poden escollir aquests aspectes que augmenten la qualitat de vida però no subverteixen els estils de vides i les normes socials elegits. Es presenta un nou apropament que combina l’alta tecnologia del coneixement tècnic globalitzat amb els elements de la cultura local. Per exemple, es pot imaginar les aldees locals adaptant tècniques per a la producció de menor escala basades en els últims avanços en la miniaturització i la flexibilització de les tecnologies de la producció, que es connecten globalment amb les xarxes del coneixement.

Cinquè argument: Adaptant-se a economies estables en l’edat de la biosfera amenaçada

L’essència del capitalisme és creixement infinit, fent diners amb diners i incrementant el capital. Un sistema de creixement infinit no pot mantenir infinitament amb recursos limitats en un ambient físic limitat. El sistema global d’avui en dia combina una visió de pseudoabundancia, la visió errònia que la natura pot donar-nos recursos il·limitats i que és un escombriaire infinit, amb pseudoescassetat, la creació artificial d’escassetat en els camps d’intercanvi intel·lectual, cultural i científic, a través de drets de propietat intel · lectual exagerats i sempre en creixement, la qual cosa limita la innovació i la cooperació lliure.

Per ser sostenibles, la nostra civilització humana i l’economia política en desenvolupament necessiten revertir aquests dos principis. Això vol dir que primer de tot necessitem una economia estable, la qual només pot créixer al grau que la natura pot reciclar, per no gastar tot el potencial natural. I requereix l’alliberament d’intercanvi i compartir el coneixement tècnic i científic amb comunitats globals obertes a la innovació perquè tota la intel·ligència colectica de la humanitat pugui ser dirigida a problemes complexos.

La primera transformació està lligada properament al nostre sistema monetari contemporani i respostes alternatives poden ser trobades en la concepció tradicional de riquesa de societats preindustrials.

Per exemple, les religions tradicionals associades amb societats basades en l’agricultura i sistemes de producció, prohibien els interessos. Hi ha una bona raó per això: quan algú atorga un préstec amb interessos, aquests interessos no existeixen, i el que pren prestat ha de trobar els diners en un altre lloc. En altres paraules, per pagar de tornada dels interessos, ell ha de empobrir algú més. Això per descomptat, seria extremadament destructiu en una societat estàtica i per tant ningú permetrà que passi, la qual cosa explica la prohibició religiosa en contra dels interessos.

No obstant això, en societats modernes capitalistes, s’ha trobat una solució: creixement. Mentre que el pastís continuï creixent, els interessos poden ser obtinguts del pastís en creixement. El problema, però, és que aquest sistema monetari requereix un creixement infinit. Els negocis estàtics són impossibles, a causa que això significaria que no poden pagar de tornada dels interessos.

Aquesta és només una de les connexions entre els desafiaments transmoderns i el valor de sistemes tradicionals i religiosos arrelats en l’època premoderna, com l’economia budista, i per descomptat, les tradicions del “Bon viure”.

Podríem usar altres exemples: per exemple, l’agricultura química moderna destrueix la qualitat de la terra i la buida, pel que aquí també les pràctiques premodernes tradicionals es tornen interessants novament. No obstant això, com discutim en el tercer argument, i refinem en el quart argument: pel fet que la tradició és també problemàtica, no pot solament ser copiada, només pot ser usada en una manera crítica.

Un exemple d’una manera crítica és el moviment de tecnologia apropiada. En aquest moviment, es reconeix que la tecnologia tradicional com a tal és insuficient, que la tecnologia hipermoderna és sovint inadequada en ambients més tradicionals i que per tant una pràctica intermèdia és necessària, la qual està al mateix temps arrelada en tradicions (la realitat de la situació local) però també en la modernitat, l’ús creatiu de solucions tecnològiques i pensament, per crear un nou tipus de desenvolupament tecnològic apropiat.

Conclusió: És que és possible la filosofia de la unió d’una economia de coneixement social amb maneres neo-tradicionals?

Amb el sorgiment de l’economia de coneixement social i la producció entre iguals basada en el bé comú, així com pràctiques com manufactura oberta i distribuïda, una nova aliança es torna possible: entre les comunitats de disseny obert més tecnològicament avançades i la majoria de la gent que estan encara fortament relacionades amb pràctiques tradicionals. A través d’aquesta aliança, que combina el mandat tradicional amb una economia estable en harmonia amb les possibilitats naturals, un futur postindustrial diferent pot ser creat, el qual evita les pràctiques destructives de l’era moderna industrial, i pugui crear un futur amb “tecnologia apropiada “on més comunitats tradicionals poden decidir més lliurement a que adaptar-se i a que oposar-se, mentre que d’altra banda, les comunitats de disseny obert transmodernes poden aprendre de la saviesa de les formes tradicionals. Una aliança com aquesta necessita un vehicle ideològic i el “Bon viure” és la seva expressió.

El paper potencial de les llicències recíproques basades en el bé comú per protegir el coneixement tradicional

Llicències basades en la reciprocitat per al coneixement tradicional

Avui en dia, les comunitats indígenes i altres comunitats que desitgen compartir el seu coneixement per al bé de la resta de la humanitat estan d’alguna manera en un dilema moral. Si ells comparteixen el seu coneixement sense cap protecció PI, o si ells comparteixen el seu coneixement usant les llicències obertes clàssiques del moviment de programari lliure, com la Llicència General Pública (GPL), ells permeten de manera intrínseca l’entrada de qualsevol força de l’exterior, incloses les corporacions multinacionals monopolistes, i podrien no beneficiar-se de la riquesa generada de les seves contribucions.

D’altra banda, si ells usen una llicència com la Creative Commons No Comercial, ells permeten compartir, i la distribució dels beneficis a través del coneixement compartit, però també redueixen el potencial de desenvolupament econòmic basat en aquest coneixement.

Finalment, el no compartir el coneixement en l’absolut previndria que la humanitat es beneficiï de noves medicines potencials que podrien salvar milions de vides humanes.

És per tant important introduir en el debat la possibilitat de llicències obertes basades en la reciprocitat.

Anem primer a resumir el problema tal com ha evolucionat en economies basades en programari lliure, disseny i maquinari oberts. Aquests camps estan dominats per llicències completament obertes com la GPL, les quals permeten a qualsevol persona utilitzar el codi, però obliguen a aquells que modifiquen el codi el afegir aquestes modificacions al repositori comú perquè tots es beneficiïn d’elles. Mentre que això ha portat a un creixement exponencial de programari lliure i obert, també ha portat aquest nou model de producció oberta per parells basada en el bé comú a un desenvolupament econòmic dominat per grans companyies. Així, tenim la paradoxa que les llicències que permeten compartir completament, en la pràctica promouen l’acumulació de capital. En l’esfera cultural, una de les respostes per això és la invenció de la llicència de béns creatius no comercial, Creative Commons. Aquest tipus de llicències li permeten a qualsevol usar i reproduir el producte cultural amb la condició que no s’intenti o realitzi obtenir una comercial. Aquesta solució genera dos problemes. El primer és que la llicència no crea un bé procomú, només una escala per compartir determinada pel productor del producte cultural; en altres paraules, no hi ha una creació procomú del repositori del procomú. El segon és que prohibeix un desenvolupament econòmic basat en el treball protegit.

Existeix potser una alternativa a aquesta endevinalla? Dmytri Kleiner ha proposat una llicència de producció per parells (PPL), la qual ja ha estat discutida per les comunitats d’agricultors oberts com “Adabio autoconstruction” a França. La PPL bàsicament permet a les entitats contribuents usar lliurement el repositori comú de coneixement, codi, i disseny, però demana una quota per a les companyies amb fins de lucre que desitgen utilitzar el mateix fons comú per a la generació de lucre privat. Aquí hi ha diverses avantatges. Una és que el flux de diners de les companyies del sector privat sigui posat en direcció del bé comú; la segona és que el desenvolupament econòmic no està prohibit, sinó simplement condicionat per la reciprocitat; finalment, hi ha una possibilitat adicional que aquelles entitats que signin per obtenir la llicència i els fons comuns que protegeix, podrien crear una poderosa coalició d’emprenedors basada en principis ètics.

Mentre que el llenguatge precís de l’actual PPL pot no ser apropiat per a les comunitats indígenes i tradicionals, obre la possibilitat de crear llicències obertes basades en la reciprocitat adaptades per al coneixement tradicional.

Això oferiria diversos avantatges:

1) les comunitats tradicionals estarien disposades a compartir i així el coneixement beneficiària a tota la humanitat;

2) permetria el desenvolupament econòmic basat en aquest coneixement;

3) la reciprocitat acordada beneficiaria i generaria beneficis per a les comunitats tradicionals;

4) els membres de les comunitats tradicionals podrien per si mateixos esdevenir actius en la económia solidària a través d’entitats de mercat ètic que estan basades en l’ús d’aquestes llicències;

5) les comunitats tradicionals i les seves pròpies entitats de mercats ètics poden unir-se en coalicions d’emprenedors usant el mateix fons comú;

6) aquestes comunitats tradicionals podrien unir-se amb altres mercats ètics en altres parts del món, confiats en els valors i principis comuns preservats en les llicències obertes basades en la reciprocitat.

Discussió: Aspectes de gènere

Hi ha una similitud estructural impressionant entre el paper de la dona en el sector de la “contribució” domèstica i la situació estructural de producció per parells (com una economia de coneixement social realment existent) en l’economia dominant.

Les dones contribueixen més que els homes per la cura dels béns de la família, i la majoria de les vegades (o gairebé sempre) aquest treball és realitzat sense remuneració. Els contribuents dels béns comuns sovint també ofereixen gratuitament les seves contribucions pels béns comuns. Si les dones volen protegir la seva pròpia reproducció i un lloc més just en la família, han de trobar feina a la interconnexió de capital i feina, tal com els altres companys productors en l’economia de coneixement social. Avui en dia ni l’economia de cura domèstic ni la producció de coneixement social permeten la autoreproducció dels seus autors.

Encara que molts problemes estructurals per aconseguir l’equitat dins de la família han estat remoguts, són sovint els problemes culturals que determinen que les dones produeixen més tasques domèstiques que les seves parelles homes. De manera similar, en una economia de producció entre iguals, tot i que és estructuralment oberta a tothom per participar, aquesta és sovint dominada per homes i aquestes cultures dominades per homes no només creen inèrcia sinó també obstacles reals per a la participació de les dones.

Això demostra que la transició d’una economia de coneixement social ha d’estar acompanyada per polítiques fortes que solucionin les condicions estructurals de la dona en la societat i l’economia. I dins de les comunitats existents que produeix coneixement social, les forces que promouen l’equitat de gènere han de ser promogudes, i els elements estructurals i culturals que mantenen la desigualtat de gènere han de ser frenats. No n’hi ha prou per a un projecte transicional el simplement permetre la participació de la creació i ús del coneixement social, també ha de promoure la participació equitativa de tots els ciutadans, i crear les condicions perquè això es dugui a terme. Si fallem això pot resultar en l’efecte oposat, la creació d’inequitats adicionals a causa de la manca de participació de la dona en l’economia de coneixement social.

Presentació de la nova configuració entre l’Estat, la societat civil i el mercat

El que podem aprendre de l’economia social del coneixement ja existent

L’economia social del coneixement no és una utopia o només un projecte per al futur. Té les seves arrels en una ja existent pràctica social i econòmica de béns comuns orientats a la producció entre iguals, la qual ja aquesta produint un procomú del coneixement, codi i disseny, i ha produït economies reals com l’economia del programari lliure, l’economia de maquinari obert, etc. En la seva més àmplia interpretació, referint-se a totes les activitats econòmiques que estan emergint al voltant del coneixement social i obert, és possible que ja hagi assolit 1/6 del GDP en els EE. UU. emprant a 17 milions de treballadors, segons l’informe econòmic basat en la doctrina del “Fair Use”

Molt se sap sobre les estructures microeconòmiques d’aquest model econòmic emergent, el qual pot resumir-se de la següent manera:

  • Al centre d’aquest nou model de valor es troben les comunitats contribuents, conformades per feina remunerada i no remunerada, creant dipòsits de procomuns: coneixement, codi i disseny. Aquestes contribucions estan habilitades per les infraestructures de col·laboració de producció i un suport legal i infraestructura institucional, que permet i empodera les pràctiques col·laboratives.
  • Aquestes infraestructures de cooperació, és a dir tècnica, organitzacional i infraestructura legal, estan molt sovint habilitades certament en el món del Comuns del programari lliure, per fundacions de gestió democràtica de vegades anomenades Fundacions FLOSS, o més genèricament ‘Associacions benèfiques’ que poden crear dipòsits de codi, protegir contra les infraccions de les llicències obertes i de compartir, organitzar campanyes de recaptació de fons per a la infraestructura, i organitzar el coneixement compartint a través de conferències locals, nacionals i internacionals. Estan establint un mecanisme de protecció.
  • Finalment, els projectes reeixits creen una economia al voltant de repositoris comuns basada en la creació de productes de valor afegit i serveis que estan basats en els repositoris comuns, que també contribueixen a aquest. Això és fet per empresaris i negocis que operen en el mercat, i són més sovint empreses amb fins de lucre creant una “coalició empresarial ‘al voltant dels repositoris comuns i de les comunitats contribuents. Ells contracten als desenvolupadors i dissenyadors com a treballadors generant suport de vida per a ells, i també donen suport a la infraestructura tècnica i organitzacional, incloent també el finançament de les fundacions.

Sobre la base d’aquestes experiències genèriques microeconòmiques és possible deduir també les estructures macroeconòmiques adaptades, les quals consistirien en una societat civil que es compon principalment de les comunitats de contribuents, creant béns comuns que es poden compartir; d’una nova forma d’estat soci, que permet i faculta la producció social en general, i crea i protegeix les infraestructures cíviques necessàries; així com d’una coalició empresarial la qual comercialitza i genera fonts de suport.

La nova configuració

A la vella visió neoliberal, el valor és creat en el sector privat pels treballadors mobilitzats pel capital, l’Estat es converteix en un estat de mercat per protegir els interessos privilegiats dels propietaris, i la societat civil és una categoria restant derivada, com s’evidencia en l’ús del nostre llenguatge (p. ex.: sense ànim de lucre, no governamental). No obstant això, la combinació dels moviments de drets laborals i cívics ha aconseguit parcialment la socialització dels mercats, èxits que estan ara sota amenaça.

En la nova visió del capitalisme cognitiu, la cooperació social en xarxa es compon majoritàriament d’activitats no remunerades que es poden capturar i financializar en plataformes de ‘xarxa’ propietàries. Les plataformes de xarxes socials capturen gairebé exclusivament el valor de l’intercanvi social dels seus membres, i el treball distribuït com crowdsourcing sovint redueix l’ingrés mitjà dels productors. En altres paraules, la versió ‘netárquica’ [5] de la producció en xarxa crea un precariat permanent i reforça les tendències neoliberals.

En la visió contrària d’una economia i societat basades en el coneixement comú obert, el valor és creat pels ciutadans, pagats o voluntaris, que creen repositoris oberts i comuns del coneixement coproduïts i activats per un Estat Soci, el qual crea les condicions adequades per que aquest coneixement obert emergeixi, així com coalicions emprenedores preferentment ètiques que creen valor i serveis de mercat basades en el procomú, les quals també coprodueixen. La visió ideal d’una economia del coneixement comú i obert és una en què els productors (entre iguals) del procomú (la forma de treball de la societat del coneixement en xarxa), no només cocrea els respositorios comuns dels que tota la societat es beneficiarà, sinó que també crea els seus propis mitjans de vida a través de l’empresa ètica i d’aquesta manera assegura no només la seva pròpia reproducció social, sinó també que la plusvàlua es mantingui dins de l’esfera de béns comuns de cooperació. En aquesta visió, l’economia social i solidària no és un corrent paral·lela de la producció econòmica, sinó el nucli hiperproductiu i hipercooperativo del nou model econòmic.

Per tant, en aquesta nova visió, la societat civil pot ser vista com una sèrie de productors del procomú ciutadà, repositoris comuns de coneixement, codi font i disseny; el mercat consisteix preferentment en actors de l’economia cooperativa social i solidària que integra el bé comú en les estructures organitzacionals, i els membres que contribueixen amb treball coprodueixen la utilitat pública amb contribucions ciutadanes. Finalment, en aquesta visió, l’Estat Soci facilita i potencia aquesta cooperació social, i crea les infraestructures físiques i ciutadanes necessàries perquè aquest afloriment de la innovació i de l’activitat econòmica i ciutadana succeeixi.

L’Estat Soci no és un estat neoliberal feble, que exclou l’autoritat pública de les seves funcions socials, i conserva l’estat del mercat i les funcions repressives com en el model neoliberal; tampoc és l’Estat del Benestar, que organitza tot per als seus ciutadans, sinó que és un estat que es basa en el model d’estat de benestar, però al mateix temps crea les infraestructures físiques i cíviques necessàries per a l’autonomia social i per un model de producció cívica que combina els béns comuns immaterials cívics i l’emprenedoria cooperativa social i solidària.

El mercat i economia ètica no és una economia paral·lela i feble que s’especialitza en sectors menys competitius de l’economia; al contrari, el mercat ètic és el sector productiu central de l’economia, que construeix empreses fortes entorn del coneixement competitiu. Es troba, però, al servei de la societat civil i construeix la utilitat pública del coneixement obert del qual depenen la societat i el comerç.

Per què és aquest un escenari postcapitalista?

Les societats conduïdes pel capitalisme produeixen valor d’intercanvi, el qual pot ser o no útil; i s’esforcen contínuament per crear nous desitjos i demandes socials.

Com a contrast, l’economia basada en coneixement comú i obert consisteix d’una societat civil productiva de contribuents, els que aporten contínuament al procomú de la seva elecció amb base en les seves motivacions de valor d’ús; és al voltant d’aquest procomú de valor d’ús que un mercat i economia ètics troben la seva raó de ser, i creen valor afegit per al mercat. El procomú és contínuament coproduït tant per les contribucions ciutadanes com per la força laboral ètica pagada des del sector cooperatiu / social. En aquest escenari, el principal impulsor és l’esfera d’abundància de coneixement disponible per a tots, que no és un mercat conduït per la dinàmica de l’oferta i la demanda; sinó per l’abundància immaterial de béns no rivals o fins i tot antirivals, que desplega un mercat de cooperatives i actors de solidaritat social que se sumen i venen recursos escassos i valuosos al mercat.

En el mateix escenari, l’estat ja no és un estat-mercat neoliberal al servei dels amos de la propietat, sinó al servei de la societat civil, al seu procomú, i a l’esfera de l’economia ètica. No està al servei de l’acumulació privada de capital, sinó al servei de l’acumulació de valor i de la distribució equitativa de valor que pren lloc en el sector cooperatiu-procomú. Es troba al servei del bon viure dels seus ciutadans, i del bon saber que necessita per a això. En lloc d’enfocar-se en societats publicoprivades que exclouen la participació de la societat civil, un estat soci que dóna suport al procomú promourà les associacions públic-procomú o públic-social. Quan sigui procedent, l’Estat Soci analitzarà la possible comunalització dels serveis públics, per exemple, seguint el model del Quebec i Itàlia del Nord en crear cooperatives Solidàries per a Assistència Social, en les quals l’Estat facilita i regula la provisió directa d’assistència per organitzacions de la societat civil amb sistemes de governança distribuïda (multi-stakeholder). És molt probable que un cop que l’Estat es comprometi a donar suport a una economia ètica ciutadana basada en el procomú en l’esfera del coneixement, s’encarregui a més del desenvolupament del procomú institucional en l’esfera física, per exemple, desenvolupant polítiques de desenvolupament d’habitatges basades en el procomú, que mantenen a l’habitatge social fora de l’esfera especulativa. Una societat i estat que volen desenvolupar un procomú en l’esfera immaterial del coneixement, també buscaran l’ampliació de l’esfera de béns comuns en altres esferes de l’activitat humana.

Un exemple pot mostrar per què això pot ser de vegades necessari. En l’esfera de producció de programari lliure, gairebé tot les comunitats de coneixement en programari lliure tenen la seva pròpia associació de beneficència que facilita la cooperació, produeix les seves llicències, etc. Això es deu principalment al fet que la participació requereix de coneixement i accés a les xarxes que han estat socialitzats en gran mesura en les nostres societats. Però els desenvolupadors de maquinari obert no han desenvolupat aquestes associacions, i són més dependents de les companyies que comercialitzen maquinari. Això és perquè el maquinari obert requereix importants recursos materials que han de ser adquirits en forma privada, el que afavoreix els amos del capital i afebleix la comunitat productiva que contribueix als béns comuns. En aquest escenari, la idea que els desenvolupadors de maquinari obert puguin mutualitzar els seus mitjans de producció restabliria l’equilibri entre els desenvolupadors i els amos de les companyies. La nostra il·lustració també esmenta la propietat orientada al procomú i formes de govern que ajudin els ciutadans a tenir més control sobre infraestructures crucials, com ara terres i habitatge.

Discussió: El paper del sector capitalista

Quin és el paper del sector capitalista en aquest escenari?

La primera qüestió clau aquí és la creació d’un camp de joc anivellat entre el sector de la solidaritat social i el sector privat. Mentre que l’economia social i solidària integra voluntàriament el bé comú en els seus estatuts i operacions, i és per dir-ho d’alguna manera ‘naturalment amigable al procomú’, el sector del capital privat és regulat perquè la seva negació de les externalitats socials i ambientals sigui mitigada.

L’Estat Soci encoratja les transicions de models de propietat extractius a generatius, mentre que l’associació de les empreses privades amb la utilitat pública els ajudarà a adaptar-se als nous models emergents de la cocreació i el codisseny de valor amb els treballadors del procomú. La hiperexplotació del treball distribuït serà mitigat a través de nous mecanismes de solidaritat. A mesura que l’adaptació mútua entre el sector del procomú, el sector cooperatiu i del sector capitalista transcorri, el sector capitalista restant ha de ser socialitzat cada vegada més en les noves pràctiques, així com les formes de propietat i govern. L’objectiu és crear una igualtat de condicions en la qual la hiperexplotació de valor social es converteix en una impossibilitat gradual, i en què la presa de la renda extractiva es torna igualment impossible i contraproduent a través de l’existència de béns comuns oberts i ben protegits.

La segona qüestió clau es refereix a les capacitats de autoreproducció dels contribuents del procomú. Sota el domini de les formes capitalistes neoliberals, cognitives i netárquiques, els treballadors del procomú no són capaços de crear mitjans de vida en la producció de del procomú del coneixement obert, i en la majoria de les llicències obertes, les empreses privades són lliures de utilitzar i explotar el coneixement comú sense retorn segur. Això obliga molts i la majoria dels treballadors del procomú a treballar per al capital privat. El que s’ha d’aconseguir és un nou pacte entre la utilitat pública i les empreses privades que assegura la justa distribució de valor, és a dir, un flux de valor ha de passar de part de les empreses privades del procomú cap els treballadors del procomú dels que s’extreu el valor. S’han de desenvolupar models que permetin a les empreses privades convertir-se en socis justos del procomú. Al final, cap empresa privada, utilitzant el seu propi personal de recerca i propietat intel·lectual, serà capaç de competir amb els ecosistemes oberts que siguin capaços de disposar de la producció i intercanvi de coneixement global; aquest procés d’adaptació equitativa ha de ser fomentat i acompanyat de les dues mesures, tant del procomú com de les seves empreses ètiques associades, i de l’Estat Soci, en un context en el qual tots els jugadors es puguin beneficiar del procomú. El capital privat ha de reconèixer, i ha de ser dissenyat per reconèixer, que el valor que estan capturant ve el seu gran majoria dels beneficis de la cooperació social en la creació de coneixement: de la mateixa manera que van haver de reconèixer la necessitat d’una millor i més justa remuneració per la feina, han de reconèixer el pagament just per la producció de béns comuns.

Una descripció de la nova triarquia l’Estat Associat, l’Economia Ètica i una Societat Civil basada en el procomú.

Discussió: La procomunalització dels serveis públics

Així és com neix el concepte de l’Estat Associat, el que no s’oposa al model d’Estat de Benestar, sinó que “transcendeix i l’inclou”. L’Estat Associat és la configuració d’estat que permetrà i empoderará la producció social del coneixement, el suport de vida i el benestar protegint i habilitant la continuació i expansió dels béns comuns. L’Estat Associat és la institució de la col·lectivitat que crea i sosté les infraestructures cíviques i els nivells educatius, i la governança es basa en la participació i la coproducció dels serveis públics i la presa de decisions col·lectiva. L’Estat Associat conserva les funcions de solidaritat de l’estat benestar, però desburocratitzant els serveis al ciutadà. Abandona la seva visió paternalista dels ciutadans que són receptors passius dels seus serveis. L’Estat Associat està per tant basat en una àmplia participació per a la presa de decisions, però també en la prestació dels seus serveis. Els serveis públics són cocreats i coproduïts amb una àmplia participació completa dels ciutadans.

El mitjà per a aquest fi és la ‘comunalització dels serveis públics’ a través d’associacions públiques per la utilitat pública. Les associacions publicoprivades no només augmenten el cost dels serveis públics i creen desconfiança generalitzada i la necessitat de control per contrarestar els interessos lucratius dels socis, sinó que són essencialment antidemocràtiques, ja que deixen de banda la participació de la ciutadania.

En un comentari, Silke Helrich defineix la relació general de l’Estat amb la utilitat pública de la següent manera:

“Per mi el rol de l’Estat es divideix en quatre parts principals.

no només:

– Per aturar el tancament, sinó per desencadenar la producció / construcció de nous béns comuns;

– La (co) gestió de sistemes de recursos complexos que no es limiten a les fronteres locals o comunitats específiques (com a gerent i soci);

– La concertació de regles (gràfiques) per a la cura dels béns comuns (mediador o jutge);

– Impulsar o proporcionar incentius per als comuners a càrrec de béns comuns; aquí el punt és dissenyar regles intel·ligents les quals protegeixin automàticament els béns comuns, com ara la GPL (facilitador). ”

David Bollier afegeix que:

L’estat ja ha delegat formalment algunes de les seves competències en les empreses mitjançant la concessió d’estatuts corporatius, aparentment per servir a certs fins públics. Per què no pot l’Estat fer delegacions similars d’autoritat a les institucions basades en el procomú, el que també (a la seva pròpia manera) serveix per a fins públics? Si el problema clau del nostre temps és el duopoli mercat / estat, llavors nosaltres necessitem insistir també en què l’Estat autoritzi l’autoorganització i el reconeixement legal de les institucions basades en el procomú. James Quilligan ha cridat els comuners per crear els seus propis “programes socials”, però la situació legal d’aquests assumptes segueix sent poc clara.

El valor públic de les institucions basades en el procomú amb concesions estatals rau que ajudarien a:

1) limitar la creació d’externalitats negatives que són desplaçades als altres (com les empreses fan de forma rutinària);

2) declarar certs recursos com inalienables i vinculats a les comunitats com a part de la seva identitat;

3) assegurar una administració més acurada, conscienciosa i efectiva, així com una verificació de recursos més enllà del que l’estat burocràtic és capaç de proveir; i

4) ajudar els comuners a internalitzar un conjunt diferent de valors d’administració, valors, pràctiques ètiques, pràctiques socials i compromisos a llarg termini més enllà del que l’Estat fomenta “(comunicació per correu electrònic, juliol de 2012).

No obstant això és Tommado Fattori, un activista destacat del moviment italià Water Commons, qui té el concepte més desenvolupat de la procomunització dels serveis públics:

“El camp del procomú, en la seva major part, es pot identificar amb un àmbit públic no estatal, en el qual les accions dels individus que, en conjunt, atenen, produeixen i comparteixen la utilitat pública són decisives i fonamentals.

En aquest sentit, la utilitat pública i la procomunització es poden convertir en un mitjà per a la transformació del sector públic i els serveis públics (sovint subjectes a la burocràcia i utilitzats per perseguir els interessos privats dels grups de pressió política): un mitjà per seva introducció al procomú. Sens dubte, hi ha moltes barreges virtuoses possibles entre l’àmbit públic tradicional i l’àmbit del procomú.

La introducció al procomú (procomunització) va més enllà de la simple desprivatització de l’àmbit públic. Bàsicament consisteix en la seva democratització, portant de tornada elements de l’autogovern directe i l’autogestió per part dels propis residents, dels béns i serveis d’interès general (o administració participativa dins dels organismes públics revitalitzats). La procomunització és un procés en el qual els habitants d’un territori recuperen la capacitat i el poder de prendre decisions per orientar opcions, regles i prioritats, reapropiant-se de la mera possibilitat de governar i administrar béns i serveis d’una manera participativa: és aquesta activitat de primera mà la que converteix els ciutadans en treballadors del procomú.

En general, hi ha una sèrie de circumstàncies (inclosos l’espai vital i els horaris, la precarietat laboral i altres condicions de treball difícils, la urbanització del terreny i la complexitat de les infraestructures) que no permeten físicament els habitants d’una gran metròpoli que s’autogestionin de manera completa els serveis fonamentals com ara els serveis públics de l’aigua o el transport públic sense passar pels municipis i els organismes públics (o administrar-se sense fons públics per finançar grans obres d’infraestructura). D’altra banda, és possible incloure elements d’autogovern i procomunització en les diferents etapes d’orientació general, planificació, programació, administració i control dels serveis. Al seu torn, també cal retornar als treballadors dels serveis públics un paper actiu en la coadministració. El que significaria anar en la direcció contrària al que seria la privatització del que és “públic”.

Però, a més, hi ha altres superposicions entre la idea del públic i la del procomú, a part de la creació necessària de les eines legislatives que poden protegir i motivar els procomuns i la procomunització.

Es poden desenvolupar diverses formes d’associació de procomuns i béns públics, on el paper de l’Estat està realineat del seu suport actual i subvenció de les empreses amb fins de lucre cap al suport de la procomunització i la creació de valor comú. Això es pot aconseguir a través de les exempcions fiscals, els subsidis i l’empoderament d’activitats participatives i de procomunització, però també, per exemple, mitjançant l’assignació dels béns públics i estatals per a ús comú i compartit, gràcies als projectes que consideren que les institucions públiques i els treballadors del procomú treballin junts. Aquest és un camí que pot ser el començament d’una transformació general del rol de l’Estat i de les autoritats locals als països socis, “és a dir, les autoritats públiques que creen l’entorn adequat i la infraestrutura de suport perquè els ciutadans puguin produir valor de manera col·laborativa amb el qual es beneficiï tota la societat “.

Tommaso Fattori ha explicat exhaustivament la relació precisa que hi ha entre la nova forma d’Estat i els procomuns:

“Per entendre en quin sentit i sota quines condicions els serveis públics es poden considerar procomuns, cal oferir unes breus notes sobre el que s’entén per servei públic i per procomú. En ambdós casos és difícil ser concís, a causa de l’amplitud del debat sobre les àrees i les qüestions.

Serveis públics: com és ben conegut, en la majoria dels sistemes jurídics, les lleis no proporcionen cap definició del que s’entén pel concepte “servei públic”. En resum, en la reconstrucció doctrinal hi ha dues posicions principals: la teoria subjectiva centra l’atenció en el caràcter públic de la pròpia prestació del servei, mentre que la teoria objectiva centra l’atenció en l’interès públic que distingeix l’activitat realitzada. D’acord amb la teoria subjectiva, els elements necessaris per identificar el servei públic són la responsabilitat directa o indirecta de l’Estat o un altre organisme públic envers el servei i la seva corresponent prestació en benefici dels ciutadans. D’altra banda, per a la teoria objectiva, l’element necessari és que el servei es presti a la col·lectivitat i que li doni màxima prioritat a l’interès del públic. Els EE. UU., Però, prefereixen esquivar el tema i parlar de “serveis d’interès general”: serveis (tant de mercat com de no mercat) que són d’interès central per a la col·lectivitat i que, per aquesta raó, s’han de sotmetre a les “obligacions específiques dels serveis públics”. En aquestes pàgines, per serveis públics ens referim als serveis d’interès general, en altres paraules, a la gran quantitat de serveis fonamentals que alguna vegada van ser una part integral dels serveis de benestar, però que, avui dia, la majoria de ells estan privatitzats per decisions polítiques, o bé que els presten organismes públics que funcionen de manera similar a les empreses privatitzades. Aquests serveis inclouen, entre altres, els serveis de salut, les escoles i universitats, el subministrament d’electricitat, el transport i altres serveis públics locals, com ara els serveis d’aigua o els residus.

Comuns: la definició del que s’entén per procomuns, i per procomunització, és més complex, ja que aquesta és una àrea en la qual xoquen els diferents enfocaments i paradigmes. En termes molt generals, els procomuns són tot allò que compartim, en particular, regals de la natura i creacions de la societat que ens pertanyen a tots per igual i que hem de preservar per a les generacions futures: materials o immaterials, rivals o no rivals, recursos naturals o artificials que eludeixen el concepte d’ús exclusiu i construeixen llaços socials.

1 A més dels recursos compartits, hi ha dos blocs de construcció fonamentals dels procomuns: els treballadors del procomú i la procomunització.

Els treballadors del procomú són tots els membres d’una comunitat o, fins i tot, els grups de persones vagament connectats que administren i cuiden els recursos compartits o produeixen recursos comuns, i que adopten una forma d’autogovern, anomenada procomunització, sobre la base de la seva capacitat per fixar-se normes (i establir els incentius i les sancions per garantir que es respectin, així com els mecanismes per al seguiment i la resolució de conflictes)

2. La procomunització és una forma participativa i inclusiva de presa de decisions i un sistema de govern per compartir, produir i reproduir procomuns en benefici de les generacions presents i futures, i de l’ecosistema en si, on estan involucrats els béns naturals.

Fins i tot en termes generals, encara que gairebé tots els béns i recursos potencialment poden esdevenir objectes d’intercanvi, després d’una elecció i decisió de la gent, i així convertir-se en “recursos compartits” o “comuns”, és probable però que la majoria de la humanitat estaria d’acord en un nucli de recursos que, almenys en principi “no poden ser béns comuns” sobre el dolor de negar la vida mateixa i la possibilitat de desenvolupament individual i desenvolupament col·lectiu: recursos fonamentals primaris, naturals o socials, que van des de l’aigua als coneixements.

3 Un futur sense couchsurfing, on a tots els llits se’ls dóna un valor monetari i no es comparteixen, sens dubte és menys desitjable que un futur amb couchsurfing; però un futur sense accés a l’aigua per a tots és inacceptable. Aquests béns comuns primaris no han de permetre la discriminació en l’accés als mateixos d’acord amb la riquesa individual, reintroduint l’element de la igualtat i el tracte just, així com una relació d’afecte (i no de dominació o submissió) entre la humanitat i la resta de la naturalesa de la qual en formem part. Aquests són recursos dels quals no pertanyen i que no estan a disposició dels governs o de l’Estat com a persona, perquè pertanyen a la col·lectivitat, i per sobre, sobretot a les generacions futures que no poden ser expropiades dels seus drets. La gestió participativa distribuïda i el autogovern, la inclusió i el gaudir col·lectiu, la inexistència de drets exclusius individuals, la prevalença del valor d’ús sobre el valor de canvi, satisfacció de les necessitats primàries i difuses: béns comuns, en aquest enteniment significa totes aquestes coses. “

Un dels mecanismes per a la prestació de serveis públics procomunitzats és a través de contractes entre l’estat com el finançament i mecanismes de control de qualitat, i “les cooperatives de solidaritat”, que són les cooperatives de múltiples parts interessades, que reuneix totes les parts implicades en un determinat esforç: els treballadors, consumidors, productors i membres de la comunitat més gran en una estructura democràtica de propietat i control. Aquest nou sistema de lliurament ha estat pioner en el camp de l’assistència social per als serveis de salut i suport per a les poblacions especials com la gent gran els discapacitats físics, etc …, i és particularment fort en el nord d’Itàlia (Emília- Romanya, la regió al voltant de Bolonya) així com al Quebec. Els exemples són descrits en l’informe de política de John Restakis.

Per concloure:

En una economia social del coneixement madura, l’Estat encara existirà, però tindrà una naturalesa radicalment diferent. Moltes de les seves funcions hauran estat apoderades per les institucions del procomú, però atès que aquestes institucions es preocupen principalment pel seu propi procomú, i no el bé comú en general, encara es necessitarà d’autoritats públiques que siguin el garant del sistema en el seu conjunt i puguin regular els diversos béns comuns i la protecció dels treballadors del procomú contra els possibles abusos. Així que en el nostre cas l’Estat no desapareix sinó que es transforma, encara que pot disminuir en gran mesura en el seu abast i amb les seves funcions restants ben democratitzades i basades en la participació ciutadana. En la nostra visió, és la producció entre iguals basada en la societat civil, a través del procomú, el garant de la creació de valor per part del sector privat, i el paper de l’Estat, com a Estat Associat és permetre i potenciar la creació del bé comú. El nou estat “peer to peer” llavors, encara que alguns puguin veure-ho com una contradicció en termes, és un Estat que està subsumit en la utilitat pública, tal com ho està ara en el marc del sector privat.

Font: Extractes d’un text preparat per Tommaso Fattori com a part del llibre-projecte “Protecció de les generacions futures a través del Comuns”, organitzat per la Direcció General de Cohesió Social del Consell d’Europa, en col·laboració amb l’International University College of Turin . El text serà publicat en breu com a part de la sèrie “Tendències de la Cohesió Social”, publicacions del Consell d’Europa.

L’Economia Ètica

Quina és exactament la naturalesa i el paper de l’economia ètica en l’economia del coneixement social?

En primer lloc, l’economia ètica “percep” el valor que és creat pels “treballadors del procomú” en els repositoris comuns, mitjançant la creació de valor afegit per al sector de mercat ètic. El superàvit percebut va directament per als treballadors que també són els col·laboradors del procomú, percebent així la seva autoreproducció, independentment de l’economia clàssica d’acumulació de capital. Un nou procés d’acumulació cooperativa’ es crea d’aquesta manera per intervenir entre la utilitat pública i el sector de capital clàssic, i servir directament al procomú i als treballadors del procomú.

L’economia ètica pot percebre els beneficis, però els beneficis obtinguts serveixen a un propòsit, una missió, al servei directe de la creació de valor d’ús. No coincideix per tant amb el sector sense ànim de lucre cívic, sinó que és més conegut com un sector ‘sense objectiu de lucre “, ja que els beneficis es subsumeixen a la meta social. Això és, en essència, el perquè del nou sector anomenat ‘economia ètica’, ja que els objectius no són l’acumulació de guanys, sinó de ‘beneficis’. Per tant es parla del sinònim ‘amb fins de benefici’ o ‘benèfica’.

Les empreses ètiques poden prendre formes molt diferent, o ‘formats d’empresa oberta’, amb l’objectiu comú de contribuir al ‘bé comú’ en general, i específicament al procomú. Poden aliar entre si com les coalicions emprenedores al voltant de certs respositorios específics de procomú (però que probablement utilitzaran més d’un procomú). Els diferents règims jurídics poden ser corporacions benèfiques, empreses de comerç just, emprenedors socials, cooperatives de treballadors o d’altres tipus … Una de les innovacions claus ha estat el desenvolupament de les ‘Cooperatives Solidàries, l’aparició s’ha descrit en una altra part per John Restakis. Cooperatives Solidàries integren el bé comú en els seus estatuts, i són governades per múltiples parts interessades.

L’economia ètica pot centrar-se en la producció relocalizada per raons de sostenibilitat, però els seus treballadors cooperar globalment s’orienten a través de les comunitats de disseny obert que són essencials per a les seves operacions. Organitzacionalment, es poden organitzar a nivell mundial a través de models com la franquícia de solidaritat, o “fílies”, és a dir, a través de formes globals d’ètiques transnacionals, de suport comunitari o orientades per la missió.

Discussió: Requisits d’infraestructura material o immaterial per a l’Economia Ètica

L’aparició i l’enfortiment de l’economia ètica com a nucli de la societat del coneixement social, requerirà desenvolupament de la infraestructura material i immaterial.

El primer és el desenvolupament d’una sèrie d’estructures alternatives ‘corporatives’, que no estan vinculades a la realització de fins de lucre com a objectiu principal, sinó que permeten que entitats de mercat actuïn per a fins socials, missions, propòsits, etc. Aquesta és una àrea que anomenem Formats Open Company, i és un canvi que ja està en marxa en diversos països.

El segon és el suport per crear “Open Business Models” viables. Aquests són els models per a la resiliència i sostenibilitat financera que estan orientats cap al reconeixement i el desenvolupament, i no a la supressió de repositoris de coneixement socialitzat.

El tercer és el desenvolupament del finançament distribuït, tant la cooperació financera col·lectiva directament dels ciutadans (crowdfunding) dirigit als socis de les finances ètiques, i el finançament públic estatal. Un exemple d’aquest tipus de finançament és el ‘Artistic Voucher System’, que ha estat inscrit en el “Codi Orgànic per al Coneixement Social” (COESC + i).

La qüestió clau és que sense els superguanys realitzats a través de les rendes de Propietat Intel · lectual, el capital risc privat estarà molt menys disposat a invertir en innovacions lliures de patents, i un sistema financer alternatiu ha de ser construït i donar-se suport a través dels marcs de polítiques públiques.

Per tant, una nova infraestructura, prointercanvi, pro coneixement social, ha de ser desenvolupada també, de manera que que doni suport l’economia ètica i la seva lògica, i promogui i faciliti la mutualització dels coneixements i altres recursos immaterials, i també de les infraestructures materials de producció. Una infraestructura legal es necessita que promogui i desenvolupi el “compartint”, “cooperativa” i altres formes econòmiques.

Es necessitarà una infraestructura tècnica, no només una infraestructura d’Internet genèric i obert, sinó el suport per al desenvolupament de plataformes de col·laboració que són apropiades per als diferents sectors industrials i econòmics. Un exemple són els dipositaris dels objectes de disseny que es necessiten en cada sector; i la infraestructura per a la interconnexió dels objectes intel·ligents, l’anomenada Internet de les coses. Serà necessària una infraestructura per a la fabricació tant oberta i distribuïda, i per a la producció distribuïda d’energies renovables, prop del lloc de la necessitat.

Noves formes de comptabilitat del valor obert hauran de ser desenvolupades per tal de reconèixer les noves formes de creació de valor en una economia contribuent basada en el procomú.

En aquest context, veiem el paper de l’Estat Soci com a responsable de la incubació de l’Economia Ètica a través de diverses polítiques de suport, que pot prendre la forma institucional:

  • L’Institut per a la Promoció i Defensa dels Béns Comuns: es tracta d’una institució que promou el coneixement sobre els béns comuns i les seves formes jurídiques i d’infraestructura, per exemple, la promoció i la protecció per a l’ús de les llicències basades en el procomú com la GPL, Creative Commons, etc. Aquest Institut dóna suport a la a creació de repositoris comuns del coneixement, codi i disseny, tant de forma genèrica com per sectors i regions específics.
  • L’Institut per a la incubació de l’Economia Ètica dóna suport al sorgiment de pràctiques econòmiques al voltant dels nodes comuns de coneixement. Ajuda als emprenedors cívics i ètics per crear mitjans de vida al voltant d’aquests repositoris comuns. S’ensenya als treballadors del procomú emprenedors quines són les possibilitats de crear valor afegit a l’entorn del procomú, i quins són els facilitadors judicials, comercials i tècnics. Promou la creació de coalicions de iniciatives en nous sectors, i dóna suport a actors ja establerts de l’economia ètica per resoldre problemes comuns.
  • La renda de transició: abans que la utilitat pública pugui crear economies pròsperes ètiques, cal un període de compromís civil i la inversió, el que podria no satisfer immediatament els mitjans de vida. Per tant, una estructura pot ser creada per donar suport materialment als creadors de nous repositoris comuns per mantenir-se en aquests períodes de transició. Aquest serà un mecanisme vital en la lluita contra la precarietat en les primeres etapes de creació del procomú, abans que les coalicions emprenedores puguin assumir el seu paper en les noves economies del procomú en diversos sectors.

La societat civil basada en la utilitat pública

Una contribució de John Restakis:

En el seu sentit més ampli i més acceptat, la societat civil és l’impuls social cap a l’associació lliure i democràtica, a la creació de la comunitat, ia les operacions de la vida social, que inclou la política. Aquest és el sentit de la societat civil que és utilitzat per escriptors com Vaclav Havel. La societat civil es distingeix de l’estat com a tal a partir de les operacions del sector privat. Alguns autors també posen l’accent en la distinció entre aquest i la família.

Per Havel i una llarga llista d’escriptors que es remunten a Aristòtil, la societat civil segueix sent el fet elemental de l’existència humana. És el que fa possible la vida humana. Per Aristòtil era alhora el medi i la fi de l’associació humana com la recerca del bon viure, que és, en essència, una vida social. I en aquest sentit, són les institucions que sorgeixen de la societat civil (les escoles, les associacions voluntàries, els sindicats, els tribunals, els partits polítics, etc.) Que proporcionen a l’individu els mitjans per reconèixer la seva pròpia humanitat, i per mitjà d’això, per perfeccionar la societat com a conjunt durant el procés. L’estat és el resultat d’aquest impuls.

Com Thomas Paine va escriure: “La gran part d’aquest ordre que regna entre els homes no és efecte del govern. Té els seus orígens en els principis de la societat i la constitució natural de l’home. Existí abans del govern, i existiria si s’abolís la formalitat del govern. La dependència mútua i l’interès recíproc que l’home té sobre l’home, i totes les parts de la comunitat civilitzada entre si creen una gran cadena de connexió que els manté units. En fi, la societat porta a terme per si mateixa gairebé tot el que s’atribueix al govern. ” Alex De Tocqueville, visitant Amèrica a finals del segle disset, famosament atribueix la vitalitat de la democràcia jove a la riquesa i diversitat de la seva vida associativa. ”

Dins de la societat civil, una gran part de les activitats cíviques es duen a terme per les organitzacions creades per proporcionar béns i serveis a través de la col·laboració, per persones que actuen junts per fer realitat els interessos mutus. Constitueixen aquest sector que es compon de les organitzacions sense ànim de lucre i de voluntariat, grups de servei, organitzacions culturals com a societats corals, organitzacions benèfiques, sindicats i cooperatives. Aquest aspecte econòmic dins de la societat civil també s’ha descrit com l’economia civil, el tercer sector o economia social.

Per a totes aquestes concepcions: els béns comuns, la societat civil i l’economia civil, la noció de reciprocitat és fonamental.

Sobre la reciprocitat

La reciprocitat és el mecanisme social que fa possible la vida associativa. És el fonament de la vida social. En els seus elements, la reciprocitat és un sistema d’intercanvi voluntari entre individus basats en l’enteniment que el lliurament d’un favor per un en el futur serà correspost, ja sigui per al donant o per a una altra persona.

La voluntat de correspondre és un senyal bàsic de la sociabilitat d’un individu. Portat a l’extrem, la manca de voluntat completa d’un individu per ser recíproc equival a la ruptura dels llaços entre ells mateixos i els altres. La reciprocitat és, doncs, una relació social que conté en si mateixa poderoses dimensions emocionals i fins i tot espirituals. Aquests elements representen un conjunt totalment diferent de motivacions en els individus que les de la conducta en el sentit clàssic de “maximitzar la utilitat pròpia” com a consumidors.

La reciprocitat anima una vasta gamma d’activitats econòmiques que es recolzen en la participació i l’enfortiment de les actituds i valors que són interpersonals, i que constitueixen llaços essencials entre l’individu i la comunitat humana. El que s’intercanvia en les transaccions recíproques no són béns merament particulars, serveis i favors, sinó més fonamentalment l’expressió de la bona voluntat i la seguretat que un està disposat a ajudar els altres. És la base de la confiança. En conseqüència, la pràctica de la reciprocitat té profundes ramificacions socials i comporta un element moral clar. La reciprocitat és una clau per a la comprensió de com les institucions de la societat treballen, però també és un principi econòmic amb característiques totalment diferents que demostra atributs socials, en contraposició als atributs merament comercials. Quan la reciprocitat s’expressa econòmicament en l’intercanvi de béns i serveis a les persones i les comunitats, el resultat és l’economia civil. És al seu torn un principi clau subjacent a la formació i l’ús del procomú.

Les organitzacions d’economia civil són les que persegueixen els seus objectius, ja sigui econòmics o socials, sobre la base que les contribucions dels individus seran correspostes i els beneficis compartits. La reciprocitat i mutualitat són el principi econòmic i social que defineixen tant les activitats i els objectius d’aquestes organitzacions, ja siguin cooperatives, associacions de voluntaris, o sense ànim de lucre convencionals. El seu propòsit principal és la promoció del benefici col · lectiu. El seu producte social no són només els béns particulars o serveis que ells produeixen, sinó la solidaritat humana: la predisposició de les persones en una societat a treballar junts al voltant d’objectius comuns. Un altre nom per això és el capital social, i a diferència del principi capitalista de control de capital sobre el treball, la reciprocitat és el mitjà pel qual un interès social (sigui que prengui la forma de treball, grups de ciutadans o consumidors) pot exercir control sobre el capital. Com una subdivisió de la societat civil, l’ús de la reciprocitat amb fins econòmics és el que distingeix l’economia civil o social, dels sectors públic i privat.

No hi ha dubte que l’èxit a llarg termini del Pla Nacional per al Bon Viure, i la implementació d’una economia de coneixement social, dependran en gran mesura de la fortalesa i el desenvolupament d’una economia civil a Equador que sigui forta, autònoma, democràtica, innovadora, i que sigui capaç de jugar el paper central que se li assigna a ella tant per mitjà de la Constitució i el Pla del Bon Viure en si. L’economia civil és l’espai social i econòmic que més reflecteix els valors i principis dels ideals socialistes i cívics del govern i la font d’aquelles institucions civils que, al llarg termini, defensaran i promourà aquests ideals. Que ningú oblidi que va ser la societat civil de l’Equador la qual va donar origen a la Revolució Ciutadana, no l’estat. Al final, serà també la societat civil i la vitalitat de les seves institucions les que salvaguardin els seus ideals.

Per aquesta raó, la política i la legislació pública de l’Equador han de servir com un recurs polític i jurídic fonamental per a la construcció dels valors, les habilitats, i les institucions que permetin a l’economia civil florir i proporcionar les bases socials indispensables que finalment serviran per transformar l’economia política del país. En la nostra opinió, la política pública i la legislació progressista pel que fa a l’economia civil serviran com a mecanismes principals per a la creació d’un nou contracte social i la praxi social que reflecteix els objectius i finalitats complementaris de l’Estat, d’una banda, i els valors col·lectius de la societat civil per un altre.

Més enllà del mercat, més enllà de la planificació? El paper clau de les llicències de Reciprocitat basades en el procomú.

Estem orquestrant un argument estratègic clau sobre la interacció precisa entre la utilitat pública i els nous sectors del mercat ètic, a través de la intermediació d’un nou tipus de llicències del procomú que recolzi l’emergència d’una economia ètica basada en la reciprocitat:

Certament, el moviment de treballadors/P2P/procomú, així com altres moviments socials per al canvi, s’enfronten avui dia amb una paradoxa.

D’una banda, tenim el ressorgiment del moviment cooperatiu i de les empreses en propietat dels treballadors, però ambdues pateixen de debilitats estructurals. Les entitats cooperatives treballen per als seus propis membres, són reticents a acceptar nous cooperativistes que podrien compartir els guanys i els beneficis existents, i són partícips del mateix coneixement propietari i de l’escassetat artificial que fomenta la seva contrapart capitalista. Encara que són democràtiques internament, sovint aquestes organitzacions prenen part en les mateixes dinàmiques de competència capitalista que erosiona els seus propis valors cooperativistes.

Per l’altre costat, tenim un camp emergent de producció entre iguals, oberta i orientada al procomú, en camps com el programari lliure, el disseny i el maquinari obert, els quals creen bancs comuns de coneixement per a tota la humanitat, però a la vegada , són dominats per empreses naixents i grans multinacionals que utilitzen el mateix procomú.

Per tant, necessitem una nova síntesi, un “cooperativisme obert”, que combini els models de producció entre iguals orientats al procomú, amb models de propietat i de governança del procomú tal com els models econòmics de les cooperatives i de les economies solidàries.

El que segueix és un argument més detallat sobre com tal transició pot ser aconseguida.

Avui tenim una paradoxa: com més comunista sigui la llicència que fem servir per a la producció de programari i maquinari lliure entre parells, més capitalista és la seva pràctica. Un exemple és Linux, en esdevenir un bé corporatiu que enriqueix a IBM, i així successivament. Funciona en certa manera, i sembla acceptable per a la majoria dels desenvolupadors de programari lliure. Però és l’única manera?

Certament, la Llicència pública general (General Public License o GPL) i les seves variants, permeten a qualsevol utilitzar i modificar el codi de programari o el disseny, mentre que els canvis siguin portats de tornada al banc comú sota les mateixes condicions. Això és de fet, tècnicament, “comunisme” tal com el va definir Marx: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats. Però també, paradoxalment, això permet a les multinacionals utilitzar el codi de programari lliure per generar guany i acumulació de capital. El resultat és que tenim una acumulació de procomú immaterial, basada en entrades oberts, processos participatius, i resultats orientats al procomú, però que es troba subordinat a l’acumulació de capital. En el present no és possible, o almenys no és fàcil, propiciar la reproducció social (per exemple, millors condicions de vida) dins de l’esfera del procomú. Per aquest motiu els moviments per la cultura i el programari lliure, tot i l’important que són com noves forces socials i com a expressió de noves demandes, també són, en essència, “liberals”. Això no només és reconegut per líders com ara Richard Stallman, sinó també per estudis antropològics com els de Gabriela Coleman. Amb cert atreviment podem dir que són moviments liberal-comunistes i comunistes-liberals, que creen un “comunisme del capital”.

Hi ha una alternativa a això? Creiem que sí que n’hi ha, i això podria reemplaçar llicències no recíproques (que no demanen una reciprocitat directa per part dels seus usuaris), amb una basada en la reciprocitat. Pot anomenar-se un canvi de llicències “comunistes” a llicències “socialistes”.

Aquesta és l’opció de la Llicència de Producció entre Parells (Peer Production License – PPL) tal com s’ha dissenyat i proposat per Dmytri Kleiner; la qual no s’ha de confondre amb la llicència no comercial de Creative Commons, perquè la lògica és diferent.

La lògica de CC-NC és oferir protecció a individus reticents a compartir perquè no desitgen una comercialització de la seva obra que pogués no compensar pel seu treball. Així, la llicència “No-Comercial” de Creative Commons deté el desenvolupament econòmic basat en el coneixement obert i compartit, i el manté per complet en l’esfera de les organitzacions sense ànim de lucre.

La lògica de PPL és permetre la comercialització en base de l’exigència de reciprocitat. S’ha dissenyat per habilitar i empoderar una economia recíproca contrahegemònica que combina la utilitat pública oberta perquè tots contribueixin, mentre carrega un cost de llicència a les companyies lucratives que desitgen utilitzar sense contribuir. Això no representa un gran canvi per a les multinacionals, ja que poden utilitzar el codi si contribueixen, com IBM fa amb Linux, i per als que no, poden pagar una tarifa per la llicència, una pràctica a la qual estan acostumades. El seu efecte pràctic estaria en ser un flux directe d’ingressos del capital cap el procomú, però el seu major efecte seria ideològic, o si es prefereix, orientat a valors.

Les coalicions empresarials que es troben vinculades al voltant d’un procomú amb PPL, es trobarien explícitament orientades cap a les seves contribucions al procomú i el sistema de valors alternatius que representa. Des del punt de vista dels productors parells o treballadors del procomú, per exemple, a les comunitats de contribuents al banc de procomú els permetria crear les seves pròpies entitats cooperatives, en les quals els guanys estarien subordinades a l’objectiu social de sostenir la utilitat pública i als treballadors del procomú. Fins i tot les companyies de lucre participants podrien contribuir conscientment dins d’una nova lògica. Això enllaça la utilitat pública amb una coalició empresarial d’entitats del mercat ètic (cooperatives o altres models) i manté la plus-vàlua completament dins de l’esfera de treballadors del procomú / cooperativistes en lloc de filtrar cap a les multinacionals. En altres paraules, a través d’aquesta convergència o combinació d’un model de procomú per a recursos immaterials abundants, i un model basat en la reciprocitat per als recursos materials “escassos”, el problema de la qualitat de vida i de la reproducció social estaria solucionat , i la plusvàlua es mantindria dins de l’esfera del procomú.

Les cooperatives són les que podrien, mitjançant la seva acumulació cooperativa, proporcionar fons a la producció de procomú immaterial, perquè pagarien qualsevol compensació als productors parells associats amb ells. D’aquesta manera, la producció entre iguals es desplaçaria d’una manera prototip de producció, incapaç de perpetuar-se a si mateix fora del capitalisme, cap a un mode de producció autònom i real. Es crea una contraeconomía que pot situar-se en la base de la “contrahegemonia” de la circulació de valor per beneficis, la qual, aliada amb moviments socials a favor del procomú, pot ser la plataforma per a la transformació política i social de l’economia política. Per això ens moguem d’una situació en la qual el comunisme del capital és dominant, cap a una situació en la qual tenim un “capital per la utilitat pública”, assegurant, cada vegada més, l’auto-reproducció de la manera de producció entre iguals.

La PPL és utilitzada experimentalment per Guerrilla Translations! i està sent discutida en diversos llocs, com França per exemple, en les comunitats de maquinàries agrícoles obertes.

També hi ha un potencial específic dins de l’economia ètica orientada a la utilitat pública, tal com l’aplicació de llibres de comptabilitat oberts i de cadenes de subministraments obertes, que permetrien una circulació de valor diferent, atès que la coordinació mútua que ja funciona a l’escala de la producció i la cooperació immaterial es desplaçaria cap a la coordinació de producció física, creant una dinàmica posmercat d’assignació de recursos en l’esfera física. En reemplaçar l’assignació de recursos en mercat a través del preu i la planificació central, aquest nou sistema de producció material permetria, al seu lloc, una coordinació massiva, habilitant una nova forma de “economia basada en recursos”.

Finalment, tot el sistema pot ser enfortit creant fons de risc basats en la utilitat pública, amb la finalitat de crear procomú material, com proposa Dmytri Kleiner. D’aquesta manera, el parc de maquinàries és sostret de l’esfera de l’acumulació de capital. En el sistema proposat, les cooperatives que necessitin capital per maquinàries podrien llançar un bo i les altres cooperatives en el sistema finançarien el bo per comprar la màquina per a un procomú en el qual s’integrarien tant els financers com els usuaris. L’interès pagat per aquests préstecs crearia un fons que gradualment seria capaç de pagar un ingrés als seus membres, i que es constituiria en una nova classe d’ingrés bàsic.

El nou cooperativisme obert és sustanciamente diferent de la forma antiga. En la forma antiga, la democràcia econòmica interna és acompanyada per la participació en la dinàmica del mercat en benefici dels membres a través de la competència capitalista. D’aquí la reticència a compartir guanys i beneficis amb tercers. No hi ha creació de procomú. Necessitem un model diferent en el qual les cooperatives produeixin procomú, i que es trobin orientades cap a la creació del bé comú amb formes de governança que integren múltiples parts interessades (“multi-stakeholders”), les quals incloguin treballadors, usuaris-consumidors, inversors i comunitats interessades.

Avui ens trobem amb la paradoxa que les comunitats obertes de parells productors estan orientades cap al model d’empreses naixents i subordinades al model de benefici econòmic, mentre que les cooperatives es mantenen tancades, utilitzen la propietat intel·lectual i no creen procomú. En el nou model de cooperativisme obert, ha d’ocórrer una barreja entre la producció de procomú entre parells, i la producció cooperativa de valor. El nou cooperativisme obert integra les externalitats, practica la democràcia econòmica, produeix procomú per al bé comú, i socialitza el seu coneixement. La circulació del procomú es combina amb el procés d’acumulació cooperativa, en benefici del procomú i dels seus contribuents. Al començament, el camp del procomú immaterial, seguint la lògica de contribucions lliures i ús universal per a qui ho necessiti, coexistiria amb un model cooperatiu per a la producció física basat en la reciprocitat. Però mentre que el model cooperatiu es torni més i més hiperproductiu i sigui capaç de crear abundància sostenible de béns materials, les dues lògiques es fondran en unz.

Mecanismes de coordinació mútua en les noves coalicions empresarials “ètiques”: el retorn de Cybersin?

Els debats econòmics tradicionals sovint es troben entre les opcions de la planificació estatal per una banda, o la col·locació de recursos a través del marcatge de preus de l’altra. Però l’economia social del coneixement mostra un tercer mètode de col · locació, la coordinació mútua transparent. El primer intent d’instal·lar aquesta forma de economia basada en els recursos, a la Unió Soviètica dels anys 60, quan la construcció d’una protointernet es va iniciar, es troba ben documentat en el llibre de Francis Spufford, “Xarxa Plenty”. L’esforç va fracassar a causa de l’oposició de les forces burocràtiques en l’aparell de l’estat. El segon intent va tenir lloc al Xile d’Allende a principis dels 70, amb l’assessoria del líder del pensament complex, Stafford Beer, i va ser utilitzat amb èxit en una escala més petita per superar una vaga de la indústria del transport la qual va ser superada amb 25% de la flota i utilitzant telex per a la coordinació. Així va néixer el projecte Cybersin, un projecte per coordinar la indústria xilena mutual i democràticament, però que va ser destruït en el cop militar pel bombardeig de la seva seu.

No obstant això, sota l’impuls de les comunitats de coneixement social, la coordinació mútua d’activitats complexes està mostrant de forma important, encara si es troba limitada en el present a la producció de valor “immaterial”, és a dir, productes del coneixement. Aquest sorgiment, però, té implicacions per a una transició a un nou tipus de coordinació econòmica que coexistirà amb la planificació estatal (la qual ha rebut un fort impuls a l’Equador), i els mecanismes de preus tradicionals del mercat.

En veritat, l’economia social del coneixement realment existent, basada en producció (entre iguals) de tecnologies lliures orientades a procomú, és coneguda per funcionar d’acord amb el principi de coordinació mútua (stigmergy). Les comunitats de disseny obert que ja existeixen construeixen i coordinen la construcció de repositoris comuns de coneixement, codi, i disseny, a través de sistemes de senyalització mútua, perquè les seves infraestructures de cooperació són completament obertes i transparents.

En el món de la producció física, podem veure una emergència de cadenes de subministraments obertes i comptabilitat oberta en una escala molt menor. Tanmateix, hi ha una oportunitat històrica que emergeixi la coordinació mútua de la producció física, si les “coalicions empresarials ètiques” que poden sorgir al voltant de l’economia social del coneixement, decideixen compartir els seus fluxes logístics i comptables dins d’aquests coalicions. En aquest escenari, que és hipotètic en el present però pot ser una part integral d’una economia social del coneixement P2P/Procomú madura, veuríem el sorgiment gradual d’una tercera via per a la col·locació coordinada de recursos per a la producció econòmica.

La importància històrica i present de la mutualització en temps de la creixent escassetat de recursos.

Discussió: El tema de la sostenibilitat de l’ecosistema

Enfrontats amb greus crisis ecològiques com ara el canvi climàtic i l’extinció de les espècies, però també en termes de la imperant crisi de recursos, és important mantenir en ment la perspectiva històrica sobre com la humanitat ha enfrontat tals crisis sistèmiques en el passat.

Una de les paradoxes del capitalisme globalitzat és certament la seva confiança en economies d’escala, les quals es troben en contradicció amb les necessitats de balanç de l’ecosistema. En poques paraules, les economies d’escala creen competitivitat a través de la producció de més unitats a costos més baixos, la qual cosa requereix més energia i recursos per ser competitives.

El que es necessita en temps d’escassetat de recursos és l’enfocament oposat: economies d’abast, o en altres paraules, “fer més amb el mateix”. Aquesta és exactament la forma en què les crisis de civilitzacions passades van ser solucionades.

Enfrontats amb la crisi de l’Imperi Romà, la qual va ser també un sistema global amb una crisi de recursos, l’Europa medieval va respondre amb una reubicació de la producció a través dels dominis feudals, amb la mutualització dels mitjans de subsistència i la producció a través d’ordres monàstiques, i amb una comunitat de disseny obert estesa per tot Europa (com per exemple, la cultura unificada de l’Església Catòlica i l’intercanvi i distribució de coneixement tècnic entre les ordres monacals). Respostes molt similars s’han vist a la Xina i Japó.

Avui, la resposta dels sectors de la societat que són més sensibles a les crisis combinades és molt similar, és a dir, la mutualització del coneixement a través dels moviments de fonts obertes i la mutualització d’infraestructures físiques per mitjà de la “economia del compartir “. D’aquesta manera, el trasllat cap a l’economia social del coneixement és també la resposta apropiada i vital a les crisis dels ecosistemes.

Per què la innovació ha de localitzar-se en comunitats de disseny obert

Hi ha diverses raons per les quals és crucial moure cap a un sistema d’innovació oberta que s’ubiqui en repositoris comuns de coneixement, codi i disseny, especialment pel que es relaciona al tema de la sostenibilitat.

La primera raó és que patentar la tecnologia resulta en retards inacceptables per a la invenció i la difusió, tal com mostren els estudis citats per George Dafermos. En temps de canvi climàtic, l’extinció de les espècies i altres perills biosfèrics, seria altament perjudicial mantenir el desenvolupament i difusió d’aquestes innovacions sota el control de monopolis privats, llevat que es permeti que les tecnologies patentades siguin emmagatzemades per raons com ara la protecció del sistema informàtic heretat o de quotes de mercat.

La segona raó és igualment estructural i sistèmica. Quan la innovació es localitza en departaments corporatius de R + D, la obsolecencia programada no és una deficiència, sinó una característica, una pràctica generalitzada. En contrast, les comunitats de disseny, maquinari i tecnologies obertes no tenen motivació per a la planificar l’obsolecencia donada la seva naturalesa d’inclusió, modularitat, i sostenibilitat. Una revisió ràpida dels més de 25 projectes d’automòbils oberts mostra que tots han pensat en la sostenibilitat com a part del procés de disseny.

Així, les comunitats de disseny obert tenen un potencial molt més gran per dissenyar per a la reutilització, el reciclatge, la recuperació de materials, els processos econòmics circulars, materials biodegradables, interoperabilitat, modularitat, i altres aspectes que tenen influència directa en la sostenibilitat. Cada innovació en aquesta àrea es troba disponible instantàniament per a la humanitat global a través de l’accés obert als repositoris compartits de coneixements. Les corporacions i altres entitats de mercat que produeixen i venen sobre la base d’aquests dissenys, es troben alineades naturalment amb la sostenibilitat que és part inherent dels processos de disseny obert.

Els bancs de disseny obert poden aliar-se estratègicament amb pràctiques sostenibles que incrementen aquest potencial. Per exemple, en aliar-se amb les pràctiques de la “economia del compartir” en termes de pràctiques de consum.

El maquinari i la manufactura oberta i distribuïda comporta enormes estalvis de cost; s’estima que el maquinari obert es produeix generalment a un vuitè del cost del maquinari propietari. Per a països que s’embarquen en aquest camí, això té implicacions importants per al balanç de pagaments i la dependència neocolonial del sistema neoliberal globalitzat. L’estalvi de costos allibera resursos substancials que poden ser invertits en altres àrees de desenvolupament per incrementar la difusió d’un bé o un servei particular, etc.

Finalment, en termes de producció, la combinació de disseny obert amb maquinàries distribuïdes pot, o tindrà, un gran efecte en la geografia de la producció, en permetre una relocalització de la producció en microfábricas. Estudis actuals mostren que el transport de béns pot ser eliminat a través de l’estímul d’indústries locals i domèstiques que combinin la generalització del sistema de microfábricas amb les comunitats de disseny obert, amb la consigna que “el que és pesat és local, el que és lleuger és global “.

El paper del ‘idle-sourcing’ i l’economia del compartir

L’emergència de l’economia social del coneixement, com un procés de mutualització de recursos immaterials, es troba acompanyada de l’emergència d’una “economia del compartir”, és a dir, d’un procés de mutualització de recursos materials.

Aquesta economia del compartir emergeix en part com una resposta a la crisi econòmica global, i en part perquè les tecnologies en xarxa disminueixen dràsticament la coordinació i costos de transacció necessaris per manejar tal mutualització.

En un dels primers tractaments bibliogràfics d’aquest fenomen, “Rise of Collaborative Consumption” de Rachel Botsman, l’autora distingeix tres grans categories sobre el compartir:

– Sistemes de Serveis de Productes, com el compartir bicicletes i vehicles (“Bikesharing” i “Carsharing”), basats en l’esquema d’ús que es paga pels beneficis del producte (el que fa per cada un) sense necessitat de ser propietari del producte.

Mercats de Redistribució (“Freecycle” i “eBay”), en els quals béns usats o que van tenir propietari es distribueixen d’on no es necessiten a un lloc en què són requerits.

Estils de Vida Col·laboratius (“Couchsurfing” i “Lending Club”), en els quals es comparteixen i intercanvien béns com a temps, aliments, espai, habilitats i diners.

L’economia del compartir és una resposta important als reptes de l’escassetat de recursos i energia, i en particular l’enorme malbaratament de recursos materials que és resultat d’una economia consumista orientada pels beneficis econòmics. L’economia del compartir permet l’aportació de recursos ociosos (“aneu-li-sourcing”) en escala massiva, és a dir, la reutilització de possessions materials poc utilitzades. Mutualitzar certes infraestructures, com els vehicles per exemple, permet estalvis substancials en l’ús de recursos materials i energies, necessaris per completar funcions com el transport.

L’economia del compartir es troba idealment fundada en una economia social del coneixement, que permet informació oberta sobre recursos ociosos que puguin ser compartits entre les comunitats d’usuaris.

És important, però, observar els temes de governança i propietat subjacents a aquesta situació. Una part de l’economia del compartir es troba dirigida per plataformes privades que monetizan aquests recursos ociosos; altra part consisteix en iniciatives socials i no lucratives que apunten a un intercanvi no monetari d’aquests recursos.

La part de l’economia de compartir que es troba dirigida per plataformes privades amb fins de lucre que actuen com a intermediaris pot desviar alguns dels avantatges inherents al model. Per exemple, l’ús de treball desagregat i distribuït, en el qual treballadors aïllats a preu fet enfronten una demanda de serveis que clarament és enfortida pel disseny de la plataforma, pot exercir una pressió cap a la baixa de salaris.

Una política de coneixement social garantiria que les formes de propietat i governança no desviïn el lliure intercanvi del coneixement entre tots els usuaris, i necessita assegurar-se que la propietat privada de les plataformes no posi en risc aquestes possibilitats.

No obstant això, moltes de les forces activistes en l’economia del compartir estan treballant per polítiques socials progressives. Aquest és el cas de la “guia” digital “Policies for Shareable Cities”, coproduït per la revista Shareable i el Sustainable Economies Law Center. Altres polítiques, com la campanya de Peers.org en EE. UU., Són producte d’una organització que esborra les contradiccions socials entre els usuaris i els propietaris d’infraestructures intercanviables.

No obstant això, segueix sent una prioritat per a la transició cap a una economia social del coneixement, habilitar i empoderar sistemàticament la mutualització d’infraestructures que el sorgiment de l’economia de compartir representa, mentre es crea la correspondència amb formes de propietat i governança que inclouen les comunitats d’usuaris.

Una oportunitat històrica: la convergència d’infraestructura P2P material / tècnica, procomú digital / immaterial, i models de governança i propietat orientats al procomú.

La transició cap a una economia social del coneixement es troba afavorida avui dia per una forta convergència de tendències tecnològiques i socials, és a dir, possibilitats tecnològiques que poden ser assolides per forces polítiques i socials emancipadores.

La primera és, per descomptat, la lògica de producció d’infraestructures tècniques entre iguals, com Internet, que permet l’autoorganització i la creació de valor per part de comunitats productives que puguin operar tant en una escala global com local. Internet és, en efecte, no només un mitjà de comunicació, sinó més pròpiament, un mitjà de producció.

La segona és la “distribució” dels mitjans de producció a través de la impressió 3D i altres tendències en el camp de la miniaturització de la fabricació de maquinària. Això permet disminuir les barreres per l’autoorganització d’una economia cívica i cooperativa. Es tracta del “Internet de la Manufactura”. L’anomenada economia del compartir permet la mutualització d’infraestructura crítica i l’aportació ociosa a través de recursos aïllats i escampats. La Internet de les Coses permet un control més fi, l’autonomia i la interconnexió dels objectes.

La tercera és la distribució de capital financer, a través del finançament col·lectiu (“crowdfunding”), el préstec social i altres possibilitats que permeten una localització més precisa de les inversions per part dels mateixos ciutadans. Aquest és l’Internet del Capital Financer Ètic.

La quarta és el desenvolupament d’energia distribuïda renovable, que permet una Internet de l’Energia, així com l’autonomia energètica en nivells locals, com al poblat, el veïnat i fins i tot a la llar.

El programari lliure, el coneixement obert i el disseny obert mostren les possibilitats en augment de la integració en xarxa i la mutualització de recursos immaterials. Les tres altres formes de distribució apunten al potencial per a la integració en xarxa i la mutualització de recursos físics. En altres paraules, tenim un gran potencial per a la enginyeria de la convergència de recursos materials i immaterials.

Així, podem visualitzar l’economia social del coneixement com un mitjà per a habilitar una vasta sèrie de procomuns del coneixement per a cada camp d’activitat humana, però que es troben habilitats per les condicions materials (Internet de la manufactura i l’energia) i condicions immaterials ( mètriques, marcs jurídics, etc.).

No obstant això, tal com hem mostrat en la nostra introducció als règims de valor, tal procomú pot encara ser subjecte d’un “extractivisme del coneixement” que beneficiï participants d’elit privilegiats. I com hem mostrat en les nostres distincions pel que fa als règims tecnològics, les possibilitats tècniques P2P poden emmarcar-se en dissenys amb incidència en la creació de valor que privilegiïn a certs participants, com ara els propietaris de les plataformes. El gran perill es troba en que eliminem els intermediaris i descentralitcem d’una banda, per integrar nous intermediaris (participants dominants) per l’altre costat.

La promesa d’una economia social del coneixement no es concretarà sense canvis profunds en els règims de propietat i governança.

Per això és que hem d’insistir en què l’economia social del coneixement, és a dir, la producció entre iguals per part de comunitats productives autònomes, va mà a mà amb la propietat i la governança dels parells.

Avui, mitjans socials com Facebook i motors de cerca com Google, es troben en mans d’una nova classe d’oligopolis netàrquics. Moltes plataformes útils, com aquelles que serveixen al finançament i al préstec col·lectiu, són merament formes de capitalisme distribuït que funcionen com a mecanismes invertits de mercat (com en el cas de la plataforma de finançament Kickstarter), que no creen ni sustenten el procomú.

Per aquest motiu la distribució dels mitjans de creació i difusió del coneixement, de producció de maquinàries i de capital financer, d’energia distribuïda i de recursos de terra vitals, necessita ser complementat amb terres i propietats distribuïdes.

Mentre el procomú immaterial i els béns no rivals i intercanviables puguin ser protegits per llicències obertes, la producció material que resulti d’ells s’ha de desenvolupar a través d’entitats ètiques que siguin propietat dels mateixos que produeixen valor. Avui dia presenciem l’emergència d’un ampli rang de règims dinàmics de governança i propietat, els quals poden garantir la distribució i democratització del poder de decisió. Innovacions en governança, tal com el Model de Sistemes Viables, la sociocràcia i la holocracia, s’han desenvolupat per a permetre la presa de decisions democràtiques en comunitats productives; règims de propietat dinàmics tal com el “Model d’empresa d’inversió justa”, “Cooperatives de solidaritat”, i “Comunitat de fideïcomisos agraris”, entre molts altres, s’han desenvolupat per distribuir la propietat i introduir al procomú. Els esquemes legals i les regulacions de l’economia social del coneixement han de facilitar el desenvolupament i l’elecció d’aquests modalitats. La clau és habilitar una mancomunitat pluralista i rica d’eleccions, que tingui com a requeriments clau la democràcia productiva i la integració d’externalitats ambientals i socials.

Com hem vist en la nostra introducció als quatre règims sociotècnics, les infraestructures i les pràctiques P2P poden inserir-se en models netàrquics (control jeràrquic, propietat i governança de la lògica social P2P), capitalisme distribuït (monetització de recursos ociosos i intercanviables), però també a la comunitat local i en règims de propietat i governança orientats al procomú global.

La nostra recomanació és la creació de dues institucions que puguin assegurar la propietat i la governança democràtica dins de l’esfera del procomú material i immaterial:

* L’Institut de la Propietat Pluralista

Aquest institut, en cooperació amb l’Institut per al procomú presentat anteriorment, assisteix a individus, comunitats i actors de l’economia social del coneixement perquè coneguin les alternatives de propietat que es troben disponibles, facilita l’accés a aquest coneixement, l’ajust legal, etc. Pot modelar a partir d’iniciatives reeixides com el Sustainable Economics Law Center a San Francisco, EE. UU., Sota el lideratge de Janelle Orsi; i el moviment ShareLex a Europa.

* L’Institut de la Governança Pluralista

Aquest institut, en cooperació amb l’Institut del procomú presentat dalt, assisteix a individus, comunitats i actors de l’economia social del coneixement perquè coneguin alternatives de governança disponibles, facilita l’accés a aquest coneixement, la facilitació legal, etc. ajuda a trobar entrenament en capacitats humanes que afavoreixi formes de governança que integri totes les parts interessades.

Elements del Pla Idealitzat i Integrador de Transició Completa a una Economia del Coneixement Social madura

Aquest és un resum molt sintètic de la lògica després de l’estratègia de transició

Anàlisi

1. En condicions de capitalisme (industrial) propietari

  • Els treballadors creen valor mitjançant la seva capacitat privada com proveïdors de mà d’obra;
  • Desqualificació de la producció de coneixement dels treballadors; creació de capes de gestió i d’enginyeria que gestionen la producció col·lectiva en nom dels propietaris del capital;
  • El coneixement codificat és propietari i el valor es captura com rendes per Propietat Intel·lectual;
  • Els propietaris del capital capturen i fan efectiu el valor de mercat; redistribució parcial en la forma de salaris;
  • En condicions d’equilibri entre capital i treball, l’Estat redistribueix la riquesa als treballadors, com a consumidors i ciutadans;
  • En les condicions actuals de debilitat del treball, l’Estat redistribueix la riquesa cap al sector financer i crea condicions de dependència del deute a la majoria de la població.

 

2. En condicions emergents de producció entre iguals sota la dominació del capitalisme financer, “netàrquic” i “cognitiu”

  • Els contribuents voluntaris cívics, el treball remunerat i els emprenedors independents creen valor codificat en fons comuns de coneixement, codi i disseny.
  • Els propietaris del capital fan efectiu i capturen el valor de mercat tant de contribuents com de mà d’obra; la xarxa propietària i les plataformes de col·laboració capturen i fan efectiu el valor d’atenció dels participants / col·laboradors.
  • Els propietaris del capital es beneficien dels avantatges del treball desagregat distribuït (crowdsourcing).
  • El capital cocrea l’acumulació contínua de repositoris de coneixement, codi i disseny a través del finançament de la mà d’obra i les plataformes sota condicions de precarietat per als col·laboradors cívics voluntaris i sense suport de l’esperit d’empresa orientat al procomú.
  • El procomú és administrat per institucions sense fins de lucre que reflecteixen l’equilibri d’influències entre els contribuents, els treballadors i els amos del capital, però segueixen expandint els repositoris comuns; el sector del procomú no té mecanismes de solidaritat per fer front a la precarietat; la societat civil segueix derivant en els sectors del mercat i de l’Estat.
  • L’Estat debilita les seves funcions de servei públic i de solidaritat a favor de les seves funcions repressives i subvenciona el capital financer; l’Estat només cocrea mínimament les condicions per a la producció entre iguals orientat al procomú, i continua la redistribució del capital financer.

3. Sota condicions de forta producció entre iguals sota domini cívic.

  • Els contribuents cívics voluntaris i el treball autònom cooperatiu creen valor codificat a través de repositoris de procomú; el treball i la requalificació ocorren a través de manufactura distribuïda orientada al procomú la qual cosa situa als creadors de valor al cim de la manufactura distribuïda i altres formes de creació de valor.
  • Els contribuents del procomú creen ens cooperatius de mercat orientats al procomú, que sustenten la utilitat pública i les seves comunitats de contribuents.
  • Els ens cooperatius i altres similars al procomú cocrean fons de procomú compromesos amb l’acumulació cooperativa en benefici dels seus membres; les contribucions del procomú estan codificades segons les estructures legals i de governança; les coalicions empresarials i les fílies (xarxes estructurals de firmes que treballen entorn a fons de procomú conjunts per sostenir comunitats de productors de procomú)
  • Coordinació de mútues socials de producció a través de cadenes de subministrament obertes per dirigir les activitats de mercat.
  • El procomú permet que les institucions benèfiques es confiertan en la forma cívica central en la governança dels fons de procomú; els ens del mercat associat creen mecanismes de solidaritat i ingressos per als productors entre parells i els procomuners, recolzats per l’Estat com a soci.
  • L’Estat, dominat per sectors cívics i del procomú, es converteix en un Estat soci, la qual cosa crea i sosté la infraestructura cívica necessària per habilitar i donar poder a la producció social autònoma.
  • El mercat esdevé una economia moral i ètica, orientada entorn de la producció del procomú i la coordinació mútua, sustentat per funcions de l’Estat com a soci.
  • El sector mercat està dominat per formes de propietat, normes i governança cooperatives i orientades al procomú; les entitats romanents que busquen la maximització de beneficis es reformen per respectar les externalitats mediambientals i socials, incloent la redistribució dels ‘beneficis del procomú’ extrets.
  • Els mecanismes de governança són reformats cap a una orientació al procomú i models de governança amb múltiples actors; els models de propietat es reformen de models extractius a models generatius.
  • El model de l’Estat soci, renova la prestació dels serveis públics, els mecanismes de solidaritat i l’atenció social, mitjançant la procomunització dels serveis públics i les relacions entre el públic i la utilitat pública.
  • La redistribució social té lloc a través de prestació d’ingressos bàsics i la reducció de la participació necessària en el treball per crear condicions per contribuents cívics i l’economia de la contribució.

Dinàmica de transició:

L’Estat

  • L’Estat es converteix en un Estat soci, per tal d’habilitar i donar poder a la producció social autònoma, la qual cosa també val pel que fa al context dels béns del procomú.
  • L’Estat s’esforça per la màxima obertura i transparència.
  • L’Estat sistematitza la participació, deliberació i consulta en temps real amb els ciutadans.
  • La lògica social es desplaça des d’una centrada en la propietat a una centrada en el ciutadà.
  • L’Estat es desburocratiza a través de la procomunització de serveis públics i associacions entre el públic i la utilitat pública.
  • Els treballs de servei públic es consideren com un recurs del fons de procomú i la participació s’estén a tota la població.
  • La democràcia representativa s’amplia a través de mecanismes participatius (legislació participativa, pressupost participatiu, etc.).
  • La democràcia representativa s’amplia a través de mecanismes de deliberació en línia i presencial.
  • La democràcia representativa s’amplia a tavés del vot líquid (consultes i procediments democràtics en temps real, al costat de mecanismes de vot delegat).
  • Es redueix la tributació del treball productiu, l’emprenedoria i la inversió ètica; es redueix la tributació de la producció de béns socials i mediambientals; s’augmenta la tributació d’inversions especulatives i improductives; s’augmenta la tributació d’ingressos per rendes improductives i s’augmenta la tributació d’externalitats socials i mediambientals negatives.
  • L’Estat sosté les infraestructures cíviques orientades al procomú i els actors de mercats ètics orientats al procomú.
  • L’Estat reforma al sector corporatiu tradicional per minimitzar les externalitats socials i mediambientals.
  • L’Estat participa en la creació monetària pública lliure de deute i dóna suport a una estructura de monedes complementàries especialitzades.

L’Economia Ètica

  • Creació d’una economia de procomú i béns del procomú amb orientació social / ètica / cívica i solidària
  • Els actors d’un mercat ètic es reuneixen al voltant del procomú del coneixement productiu, eventualente utilitzen la producció entre iguals i les llicències orientades al procomú per donar suport al sector socioeconòmic.
  • Els actors del mercat ètic integren en els seus models de governança temes relatius a béns del procomú ia múltiples actors orientats a l’usuari i el treballador.
  • Els actors del mercat ètic es mouen des de formes extractives cap a formes generatives de propietat; es prefereixen formes de companyies obertes, orientades al procomú i ètiques.
  • Els actors del mercat ètic practiquen comptabilitat de llibres oberts i cadenes de subministraments obertes per augmentar la coordinació de producció fora del mercat.
  • Els actors del mercat ètic creen xarxes territorials i sectorials d’associacions de la Cambra dels Representants per definir les seves necessitats i metes i en interfície amb la societat civil, procomuns i l’Estat soci.
  • Amb l’ajuda de l’Estat soci, els actors del mercat ètic creen estructures de suport per a comercialització oberta, la qual cosa manté i sosté al procomú.
  • Els actors del mercat ètic s’interconnecten amb comunitats productives de procomuns (comunitats de disseny obert) i amb associacions productives globals (phyles) la qual cosa projecta el poder del mercat ètic a escala global.
  • Els actors del mercat ètic adopten un diferencial de salaris entre 1 i 8, i es fixen els nivells màxims de salari.
  • Es reforma el corrent principal del sector comercial per minimitzar les externalitats socials i mediambientals negatives; s’ofereixen incentius per assolir la convergència entre l’economia corporativa i la economia solidaria.
  • S’estimulen formes híbrides d’economia com a comerç just, emprenedoria social, corporacions benèfiques (B-Corporations) per obtenir tal convergència.
  • Es creen i donen suport a microempreses distribuïdes per (g) localitzar manufactura a demanda, per satisfer necessitats locals de béns bàsics i maquinària.
  • Es creen, amb base territorial i sectorial, instituts per al suport de coneixement productiu.
  • L’educació s’alinea amb la co-creació del coneixement productiu en suport a l’economia social i als procomuns oberts de de coneixement productiu.

El sector dels procomuns

  • Creació d’infraestructures de procomú tant per béns materials com per a béns immaterials; la societat és vista com una sèrie de procomuns enclavats, que es recolzen en una economia de mercat ètic i l’Estat com a soci que protegeix el bé procomú i crea infraestructures cíviques de suport.
  • Els procomuns locals i sectorials creen aliances civils del procomú cap a una interfície amb la Cambra dels Representants i l’Estat com a soci.
  • L’enclavament d’associacions benèfiques (Fundacions de Coneixement Procomú) permet i protegeix diversos procomuns.
  • Les cooperatives de Solidaritat formen associacions de procomú públic en aliança amb l’Estat soci i el sector de l’Economia Ètica, representat per la Cambra de Representants.
  • Els procomuns naturals són administrats per associacions de procomuns públics i es basen en la pertinença ciutadana de Fideïcomissos procomuns.

Reconstrucció política de moviments socials en conjunt amb la transformació postindustrial

El canvi cap a una societat oberta basada en el coneixement obert també depèn crucialment de la reconfiguració de la política. Aquesta secció no es dirigeix ​​específicament cap a la situació política a l’Equador, però intenta ser una guia genèrica per a la reconstitució de forces polítiques al voltant d’una agenda que doni suport al procomú, basada en un procés ascendent.

La proposta és crear tres coalicions institucionals: dos per a l’ús domèstic (local, regional, nacional), i una que busqui jugar un paper en la reconstitució de la governança global (supraregional i global).

La institució civil / política ‘local’: L’Aliança del procomú

Una aliança del procomú és una aliança, lloc de trobada i xarxa de xarxes orientades per comuns igual a igual, associacions, llocs; que no tenen racionalitats econòmiques. Aquestes aliances poden ser tòpiques, locals, transnacionals, etc … Un exemple és la iniciativa Paris communs Urbains, que intenta crear una plataforma comuna per a iniciatives urbanes del procomú a la regió de París; un altre exemple parisenc / francès és la xarxa cultural lliure Libre Sevoirs, que està desenvolupant un conjunt de propostes polítiques al voltant de drets digitals (ambdós exemples em van ser mostrats per Lionel Maurel).

Una aliança de comuns és un lloc de trobada i plataforma per formular propostes de política que millorin les infraestructures civils per la utilitat pública. Una aliança del procomú podria, en cooperació amb la Cambra de Representants (veure més endavant) o autònomament, produir una carta social per reconstituir les forces polítiques al voltant de l’agenda política en suport al procomú.

La institució de l’economia política ‘local’: La Cambra de Representants

En analogia amb les ben conegudes cambres de comerç que treballen en la infraestructura d’empreses amb fins de Lucre, la Cambra de Representants està coordinada exclusivament per les necessitats de coalicions emergents entre empreses ètiques del tipus procomú (les que tenen una missió / propòsit donat com sense fins de lucre, actors de l’economia ètica / solidària / social preocupats amb els béns comuns i no amb el benefici o l’acumulació de capital), sinó amb un focus territorial. El seu objectiu és descobrir les necessitats convergents de les noves empreses del procomú i interactuar amb poders territorials per expressar i obener seves necessitats d’infraestructura, política i lleis.

En cooperació amb l’aliança cívica del procomú anteriorment discutida, la Cambra pot produir cartes socials per reconstituir la política al voltant de les prioritats d’una economia ètica basada en el procomú.

La institució econòmica global: el phyle P2P/procomún globals local

Una fília (o “filé”, com originalment proposat per lasindias.net) és una coalició dels comuns orientat a les empreses ètiques que donen suport a la comunitat, que comercien i intercanvien per crear suports de vida per als treballadors del procomú i productors de parells compromesos en la producció social. L’ús de la llicència de producció entre iguals manté l’intercanvi de valor creat dins de l’esfera del procomú i enforteix l’existència d’una contraeconomía autònoma que rebutja la lògica destructiva de la maximització del benefici, treballant en el seu lloc per incrementar els beneficis per a si mateixos, tot i que també per als procomuns globals emergents. Les fílies creen economies integrades al voltant dels comuns, que els fan més autònoms i els asseguren la reproducció social dels seus membres.

Les filíes hiperproductives globals que generen benestar per la seva membres, crearan gradualment un contrapoder enfront de les encara dominants MNO. Les fílies són necessaries per projectar el poder econòmic ètic més enllà de la Nació-Estat cap a l’esfera de la governança global que és actualment dominada per companyies privades multinacionals amb fins de lucre.

En conclusió:

En resum, necessitem una aliança de comuns per projectar el poder civil i polític i infuir en cada nivell de la societat; necessitem filíes per enfortir la nostra economia autònoma del sistema dominant maximitzador de beneficis; i necessitem una Càmera de Representants per a l’assoliment de la política territorial; condicions d’infraestructura i legals en l’economia política alternativa humana i respectuosa de la natura per prosperar. Tampoc és per si només suficient, però juntes poden esdevenir una tríada per a la necessària fase de transició.

 

Share Button
Download PDF

NO HI HA COMENTARIS

Publica una resposta