Entrevista amb David Bollier sobre els comunals

    680
    David Bollier (Remix the Commons project).

    David Bollier (Remix the Commons project).

    Fa alguns mesos, l’activista Francès Olivier Petitjean entrevistà l’autor i activista David Bollier a propòsit del seu llibre Think Like a Commoner: A Short Introduction to the Life of the Commons (New Society Publishers («Pensa com un commoner: una petita introducció a la vida dels béns comunals»).  El llibre introdueix un nou/antic paradigma, el dels béns comunals, i n’explica la rellevància en la política contemporània, l’economia i la cultura.

    Bollier està especialment interessat a donar poder als commoners (comuners), a recuperar els recursos comuns que han estat privatitzats i convertits en mercaderies per les corporacions, moltes vegades amb la col·laboració dels governs. Bollier considera que aquest procés, conegut amb el nom d’«enclosa dels comunals» («enclosures», en anglès) ha estat un dels escàndols més grans, i no reconeguts, del nostre temps. Les «encloses» comporten, avui dia, les patentització de les llavors i altres organismes vius, l’especulació per part de grans corporacions de les terres comunals d’Àsia i d’Àfrica i la captura de les nostres identitats i coneixements digitals i el control d’Internet.
    Tot seguit, l’entrevista de Petitjean amb Bollier.

    P. Recentment hem sentit a parlar del concepte dels «commons» (comunals) en converses entre diferents grups, com els hackers, els activistes, els ecologistes, els acadèmics i fins i tot en el món del negoci. De què va tot això?

    Crec que molta gent està començant a reconèixer que els governs i el mercat global, no volen i no poden resoldre els seus problemes. Tots dos tenen limitacions estructurals sobre el que poden aconseguir. Els governs solen ser grans i corruptibles, Els mercats són sovint depredadors i impersonals. La idea dels comunals és atractiva perquè permet a les persones trobar les seves pròpies solucions i crear-ne les normes. Això és el que significa comunal: acció autogestionada i cooperació per satisfer necessitats bàsiques.

    Fins fa 10 o 15 anys enrere, els comunals es veien o com una forma de gestió fracassada (la tragèdia dels comunals), o com una relíquia arcaica de l’edat mitjana, una peculiaritat antropològica per manegar els boscos i la terra en països pobres i no desenvolupats.
    La cultura d’Internet ha ajudat a canviar aquesta perspectiva perquè hem vist com els comunals digitals fan possible compartir i circular tot tipus d’informació i recursos d’una forma col·lectiva. «Commons-based peer production» (Producció basada en la cooperació entre iguals), com se sol anomenar, pot ser una competència (o una cooperació) que empeny les grans corporacions fora del mercat. L’emergència de Linux —el sistema operatiu per a ordinadors— i la Wikipèdia en són exemples coneguts. No hi havia mercats, agències governamentals, contractes legals o persones empleades bastint aquests valuosos sistemes. Van ser construïts pels comuners —gent que se sent satisfeta quan participa en aquest procés de creació. Els comuners d’Internet han demostrat que la propietat privada i els mercats no són l’única manera de fer les coses.

    ” Es tracta d’una manera diferent de relacionar-se amb la natura i amb les persones mentre intentem satisfer les nostres necessitats bàsiques. . “

    La bellesa dels cmunals és que no es tracta d’una ideologia monolítica i rígida, sinó plena de valors i pràctiques que es poden aplicar a un ventall de recursos i des d’una perspectiva de diversitat cultural. Aquesta és la seva força principal: els comunals no són només un conjunt d’idees polítiques. Es tracta d’una manera diferent de relacionar-se amb la natura i amb les persones mentre intentem satisfer les nostres necessitats bàsiques. És un conjunt de diferents pràctiques socials i valors, hi ha una part pràctica i ètica en el paradigma dels comunals.

    Els cmunals ofereixen una crítica molt aguda del que defineixo com el Mercat/Estat —l’aliança entre governs i corporacions que és responsable de molts dels problemes, des del canvi climàtic, la desigualtat o la repressió autoritària. Però, més que una crítica, els comunals ofereixen una visió per imaginar i implementar unes alternatives importants. Des d’aquesta perspectiva, els comunals es basen en una rica història, molts principis legals venerats i maneres comprovades d’organitzar la producció i la gestió. En lloc d’estar atrapats dins de les categories dominants de neoliberalisme, l’individualisme, la propietat privada i els «mercats lliures», els comunals ens ajuden a sortir d’aquest paradigma per crear alternatives concretes i funcionals.

    P. Explica’ns una mica la teva trajectòria personal i política i com vas arribar a dedicar-te a la qüestió dels comunals.

    A finals dels anys setanta i a principis dels vuitanta treballava per al defensor dels consumidors nord-americans Ralph Nader i uns quants grups de suport a interessos públics a Washington. Al marge de les crítiques que es poden fer de la seva implicació en la campanya electoral de 2000 a les eleccions presidencials dels EUA, Nader va demostrar durant 40 anys saber polititzar i «crear» una varietat de temes, des de la seguretat personal, la necessitat d’aigua neta, als governs oberts. Molts d’aquests temes estaven relacionats amb la protecció de recursos que suposadament pertanyien a la ciutadania, però que generalment ni els controlen ni se’n beneficien. Ell va ajudar a veure com les corporacions havien guanyat el control de molts recursos col·lectius, com les terres, la recerca farmacèutica, les vies aèries, el finançament per a la recerca acadèmica, la informació i la cultura. Al final, tot aquest esforç era per recuperar els comunals, és a dir, recuperar el control de la ciutadania sobre la riquesa col·lectiva.

    L’any 2000 em vaig sentir inspirat per escriure un llibre sobre aquest fenomen que anomeno «l’enclosa dels comunals», perquè no era reconegut com un fenomen generalitzat. Les categories econòmiques que dominen el debat públic i les polítiques ens impedeixen considerar alternatives. Escriure aquest llibre, Silent Theft: The Private Plunder of Our Common Wealth (El robatori silenciós: el saqueig privat de la nostra riquesa comuna), em va encaminar en un procés d’estudi dels comunals i d’integració d’aquest concepte en l’acció política. Em vaig basar en el treball de pioners com Elinor Ostrom, el programari lliure pioner de Richard Stallman, el creador dels Creative Commons, Lawrence Lessig i, també, en el meu propi recorregut com a activista a Washington. Des de 2003 a 2010 vaig ser l’editor de OntheCommons.org, un petit grup de pensadors i activistes que intentava obrir el camí al paradigma dels comunals.

    En el camí, vaig descobrir que hi havia moltes persones treballant a nivell internacional amb aquesta idea, però no ens havíem descobert mútuament. Llavors, vaig començar a connectar amb moltes persones que defensaven els comunals, com Silke Helfrich a Alemanya i Michel Bauwens de la P2P Foundation a Tailàndia, per crear el Commons Strategies Group (Grup d’estratègies comunals). La idea era aprendre entre nosaltres mentre divulgàvem el paradigma dels comunals entre amics i aliats. Vam organitzar dues conferències internacionals i vam publicar una antologia d’assaigs mentre fèiem moltes xerrades i assessorament estratègic amb comuners [vegeu la referència a la nota 1].

    P. En el teu llibre, que s’entén com una petita introducció als comunals, intentes fer un mapa del paradigma dels comunals tot abastant diferents pràctiques, iniciatives, moviments i tradicions. Per què és útil pensar en el que hi ha en comú entre els comunals?

    És important prendre nota que el «mercat» és una abstracció aplicada a una increïble varietat de fenòmens: assegurances, botigues de ferreteria, restaurants, paradetes financeres… És una convenció cultural i una narrativa comuna que fem servir per parlar d’activitats socials que tenen alguna cosa en comú (venedors, compradors, intercanvi de diners, etc.).

    ” Tots els comunals ofereixen als qui s’hi impliquen uns rols d’apoderament més satisfactoris del que pot oferir o permetre l’Estat/Mercat.  “

    Parlar dels comunals és el mateix: cal assenyalar que hi ha unes similituds entre comunals indígenes relacionats amb l’aigua, codi obert, els festivals comunitaris i les terres comunals. Els comunals proporcionen una narrativa comuna que permet el reconeixement de les afinitats entre diverses activitats centrades en el paradigma del col·lectiu. Aquestes activitats estan relacionades entre elles, també, perquè són sistemes de producció alternatius i, també, alternatives a les relacions socials i de gestió de l’Estat/Mercat. Tots els comunals ofereixen als qui s’hi impliquen uns rols d’apoderament més satisfactoris del que pot oferir o permetre l’Estat/Mercat, que realment només ens convida a comprar, votar de tant en tant i participar de forma molt poc efectiva en la creació de polítiques (pràctica que està generalment en mans de grans institucions amb poca connexió amb la ciutadania).

    P. Què és el que concretament tenen en comú un estil de vida indígena, un bosc, una font d’aigua, un parc públic, una cooperativa, Linux o la Wikipèdia?

    Tots (amb la possible excepció del parc públic) es basen en la cooperació autogestionada per generar les normes i la gestió de recursos comuns. Tots actuen com a guardians de recursos comuns. El tipus de recurs pot ser significativament diferent i per tant necessita una forma diferent de gestió. Els boscos i l’aigua, per exemple, són recursos finits i per tant es poden esgotar, mentre que els recursos digitals poden ser compartits sense cap cost. Però un comunal no es defineix pel tipus de recurs que gestiona, sinó per les pràctiques socials, els valors, l’ètica i la cultura en què es fonamenta.

    Pel que fa als parcs, si estan gestionats per entitats municipals pot ser que no siguin comunals en el sentit estricte de la paraula. Són un recurs compartit, això si, però els comuners potser no tenen un paper significatiu en la creació de polítiques i normes sobre la seva gestió i ús. M’agrada anomenar aquestes situacions «comunals fiduciaris» de l’Estat per ressaltar el fet que l’Estat actua com un fideïcomissari per als comuners i que el recurs (el parc) no li pertany.

    P. Quan la gent parla de comunals sembla que tinguin en ment dues tipologies que són oposades: d’una banda hi ha els comunals tradicionals, que abasten la gestió dels recursos naturals en comunitats del sud global; de l’altra, els comunals digitals com Linux o la Wikipèdia. Que tenen en comú, doncs?

    Superficialment, els comunals digitals i els comunals naturals semblen fenòmens radicalment diferents, com dieu. Però el factor fonamental del comunal no és el tipus de recurs sinó la integritat de la comunitat que administra el recurs i són les normes socials, els valors i l’ètica en les quals es basa aquest procés d’administració. Des d’aquesta perspectiva podem veure que tots els comunals són comunals de coneixements (fins i tot els que tracten de recursos naturals) i comunals de recursos (fins i tot els digitals, que es recolzen en recursos com ordinadors, electricitat, etc.).

    A més a més, la línia que separa els comunals dels recursos naturals i dels digitals es fa cada vegada més borrosa. Per exemple, hi ha tota mena de comunals ecodigitals en els quals la gent normal aporta data sobre les aus i les papallones que han detectat, sobre la qualitat de l’aigua d’un riu o fan servir un telèfon intel·ligent per informar sobre una espècie invasiva detectada a la seva localitat. Aquests exemples s’engloben en el que s’anomena «participatory sensing» (detecció participativa) i «citizen science  (ciència ciutadana). Hi ha un projecte d’agricultura en codi obert molt engrescador que es diu System of Rice Intensification (sistema d’intensificacio de l’arròs) en el qual milers de camperols de les Filipines, Cuba, Sri Lanka i molts altres països col·laboren en línia per intercanviar coneixements i consells sobre el cultiu de l’arròs.

    P. Emfasitzes que els comunals no són el mateix que els béns públics, un malentès freqüent. Quina n’és la diferència?

    El concepte «béns comunals» és un terme artístic en el llenguatge econòmic que defineix aquells béns que són difícils de privatitzar. Als economistes els agrada dir que els béns comuns són «sense exclusió», o sigui, que és difícil impedir que les persones els facin servir. L’exemple clàssic és un far, però parcs i biblioteques també es poden veure com a béns comuns. Entre els economistes hi ha la pressuposició general que només els governs poden produir i mantenir béns comuns, i per tant aquests constitueixen una excepció a la norma de la propietat privada.

    Però, els i les economistes cometen la fal·làcia que aquests trets són intrínsecs al recurs en si. No s’adonen que el terme “bé comú” en la seva definició, descarta la possibilitat que la gent pugui autoorganitzar-se per gestionar aquests recursos. Pressuposen que el «mercat» i l’«Estat» els han de gestionar. Pressuposen que el «mercat» i l’«Estat» són les úniques maneres d’utilitzar certs recursos. Però aquesta visió ignora el paper del suport mutu, la col·laboració i el significat intersubjectiu en l’administració dels recursos. La història i la vida contemporània són plenes d’exemples on la gent s’ha ajuntat per gestionar terres, boscos, pesqueries, codis de programari, arxius en línia, espais públics i molt més. Es tracta d’eleccions socials totalment factibles. La disciplina econòmica senzillament ha descartat aquesta possibilitat en la seva definició del que és un «bé comú».

    La confusió de vegades resulta perquè la gent pensa en els comunals com una col·lecció d’objectes o recursos —un parc, una biblioteca o una plaça. Però, en realitat, un comunal reclama un nivell de col·laboració col·lectiva i d’administració social. Per tant, un parc o una biblioteca no són un comunal. Però, si hi hagués una mesura de participació directa i responsabilitat per part de les persones, més enllà del govern, llavors la idea del comunal comença a fer arrels. En altres paraules, cal tenir una cooperació activa i un significat col·lectiu perquè es pugui parlar de comunals.

    P. En el teu llibre, destaques el concepte d’«enclosa» com el gran «enemic» dels comunals. De quina manera es diferencia de la denúncia sobre la privatització?

    El terme «privatització» promou la idea que realment només hi ha dues maneres de gestionar: la «publica» (el govern treballa a través dels seus legisladors i la burocràcia), i la «privada» (els negocis treballen a través dels mercats). Aquesta és una dicotomia enganyosa. «Encloure» és un terme més ric que «privatització» perquè no només apunta al que és «públic» (governamental) sinó a la idea dels comunals. Encloure descriu la privatització dels recursos sobre els quals els comuners depenen per a la satisfacció de les seves necessitats bàsiques. Quan les corporacions agafen el control de les terres públiques, construeixen centres comercials o centres urbans o espais per a les reunions públiques, patenten el genoma humà o compren les terres que els pobles autòctons han treballat durant generacions, no es tracta solament d’actes de «privatització» en el sentit clàssic del terme. Es tracta d’un pur i directe robatori, que trepitja els drets i les creences morals de les persones, sovint amb la complicitat dels governs. Les encloses poden destruir l’estil de vida i la identitat d’una comunitat. Impliquen la transformació d’un col·lectiu amb interessos comuns en un grup de individus aïllats, en empleats i consumidors: criatures del mercat.

    P. Molta gent a Europa se sent decebuda amb els seus governs per causa de les polítiques d’austeritat, les retallades etc., però, d’altra banda, sembla invertir les seves esperances de canvi en els mateixos governs. De quina manera els comunals ofereixen un camí alternatiu?

    És comprensible que la gent miri els seus governs per als canvis i les reformes. Els electes governamentals tenen el reconeixement, el poder i la responsabilitat de fer canvis per enfrontar-se amb els reptes actuals. Però, la realitat és que els governs són només nominalment representatius dels ciutadans. I com a estructures jeràrquiques i centralitzades no són gaire eficients davant les inquietuds complexes de la vida moderna. A més, amb la centralització dels poders, l’Estat és més susceptible a les influències corruptores, especialment del món dels negocis. L’Estat ha estat en gran part capturat per les grans corporacions i i empreses inversores, la qual cosa ha produït una manera corrupta de governar que defineixo com el duopoli de l’Estat/Mercat: una estreta aliança entre els mercats i els governs compromesa amb el creixement econòmic i els mercats globals.

    Però, aquesta visió està a punt d’implosionar davant els nostres ulls. Ja no pot oferir la prosperitat i les oportunitats que promet. Està destrossant els ecosistemes del planeta. Les seves promeses d’igualtat i de justícia han estat exposades com a mentides. I les pretensions dels «mercats lliures» i la «mà Invisible», apareixen ara com un gran frau, a l’esguard dels massius rescats dels bancs, els subsidis i els privilegis legals oferts a les corporacions.

    ” L’Estat ha estat en gran part capturat per les grans corporacions i i empreses inversores, la qual cosa ha produït una manera corrupta de governar… “

    Els comunals ofereixen una visió fonamentalment diferent per al desenvolupament humà, la protecció del medi ambient i la producció i distribució dels béns que necessitem. En lloc de presumir que les societats estan plenes d’individus egoistes i racionals, que només tenen l’aspiració de ser consumidors —la ficció de l’homo economicus que és a la base de l’economia i les polítiques públiques—, el concepte dels comunals reconeix una noció més rica i complexa dels éssers humans. Els comunals es diferencien de les empreses comercials en què no aspiren a fer diners, sinó a servir els seus membres a través de la cooperació i el suport mutu. Consisteixen en sistemes diversificats de societats, cooperatives, fideïcomisos de terres, bancs de temps, xarxes de monedes socials i espais de treball compartits. També, consisteixen en un munt de comunals digitals com les comunitats de codi obert, la Wikipèdia i les seves ramificacions, milers de publicacions acadèmiques de lliure accés, projectes de ciència oberta, el moviment dels recursos pedagògics de lliure accés, etc.

    El marc dels comunals declara que podem i hem d’influenciar les circumstàncies de la nostra vida quotidiana. Hauríem de tenir l’autoritat d’identificar i resoldre problemes, negociar amb els altres, trobar les nostres solucions i tenir una experiència de governança legitima i responsable. Aquests principis són al centre dels comunals, per bé que només poden existir en espais socials i polítics que ni l’Estat ni el Mercat volen reconèixer. Per tant, com a comuners, hem de lluitar per aquest reconeixement i la protecció dels comunals.

    P. Assenyaleu la diferència entre el paradigma dels comunals i les tradicions progressistes clàssiques, que formen part del que anomeneu la «concepció liberal del món». Quins són segons el vostre parer els límits d’aquestes tradicions?

    Els sistemes legals occidentals nomes tendeixen a reconèixer els drets als individus, i sobretot per protegir els seus drets a la propietat privada, les seves llibertats personals i els seus interessos comercials.. La idea de reconèixer els drets col·lectius per a interessos que no són del mercat, és una idea aliena a l’essència de la narrativa liberal. No és una sorpresa que la idea dels comunals sigui totalment invisible en el sistema legal occidental modern! Perquè proposa una reconceptualització fonamental del que és valuós en la nostra societat, de com aquest «valor» es genera, i els arquetips generals del que constitueix el benestar. La narrativa progressista/liberal dóna per fet que l’Estat —si se li dóna prou temps i pressió— pot defensar els drets humans i civils dels i individus, incloent-hi la igualtat social i que el progrés del mercat és el motor d’aquests canvis. M’agradaria ressaltar que les profundes limitacions, per no dir contradiccions, de la política liberal s’estan manifestant cada vegada més clarament, especialment des de la crisi de 2008. Els governs estan intentant sobreviure en un món de capital global sense restriccions, i no sembla que s’interessin gens pels drets civils i polítics de les persones i pel repartiment efectiu dels beneficis del mercat global entre tots ls ciutadans.

    La política liberal defensa alguns valors molt importants i no s’hauria de rebutjar sumàriament. Tot i així, no és capaç de reformar des de dins. Per dir-ho senzillament, l’Estat ha estat capturat pel capital, i les aspiracions de democràcia tenen molt poques possibilitats de realitzar-se a través d’ell, sinó només en els seus marges. Veig els comunals com una manera de repensar la governança mateixa (bastit en gran part al llargs dels segles divuit i dinou) i d’aixecar noves preguntes sobre com s’hauria de reestructurar la participació democràtica en una època de xarxes electròniques omnipresents, comunicació instantània i mercat global. La burocràcia estatal, senzillament és incapaç de bregar amb la complexitat i les aspiracions que romanen fora del paradigma del mercat. Diria que el mercat convencional i l’Estat són tots dos estructuralment incapaços de respondre a les aspiracions de canvi en les persones.

    En canvi, els comunals ofereixen models de producció, distribució i governança que són locals, que responen i que innoven. Però, per reconèixer els comunals hem de començar a conceptualitzar les lleis i la governança com una cosa més de les actuacions legislatives i les declaracions dels tribunals. El meu col·lega, el professor Burns Weston i jo, cridem al reconeixement del que definim com a «llei vernacular», la llei no oficial de les normes socials, procediments i institucions tradicionals que les comunitats han creat per manegar els seus interessos. «Vernacular» o «vernacle», com va assenyalar el pensador social austríac Ivan Illich, «implica una idea d’arrelament i pertinença», i deriva de la paraula llatina vernaculum, que descriu la subsistència derivada de patrons de reciprocitat en tots els aspectes de la vida, diferent de la subsistència que deriva des de l’intercanvi o la distribució vertical. La Llei vernacular és important perquè la governança dels comunals depèn de normes informals, negociades socialment, que fins i tot ni tan sols s’escriuen.

    Alguns podran criticar que la Llei vernacular no és necessàriament democràtica, segons els dictats de la política liberal. Podria ser que hi hagi algunes desigualtats o jerarquies en alguns comunals, de manera que un liberal consideraria inacceptable. D’altra banda, els comunals que tenen èxit tenen uns modes de participació, deliberació, transparència, responsabilitat i eficiència que generalment sobrepassen qualsevol pràctica de la burocràcia estatal o de democràcia representativa. La Llei vernacular és la raó del funcionament tan bo de molts comunals. També, és una classe d’activitat social i legitimitat moral que la narrativa liberal progressista pràcticament desconeix.

    P. Moltes persones estan convençudes de la validitat de les iniciatives locals i comunitàries, però tots tenim l’experiència de la seva fragilitat en el llarg termini i del difícil que és per a aquestes iniciatives fer-se més grans a escala. De quina manera es diferencien dels comunals?

    Hi ha una literatura acadèmica extensa sobre el que fa que l’experiència dels comunals sigui un èxit. Molta d’aquesta recerca està associada amb Elinor Ostrom, que va guanyar el Premi Nobel d’Economia el 2009 pel seu treball pioner en el camp de la teorització creativa sobre els comunals. Però, també, és veritat que, ja que els comunals proliferen en molts llocs inesperats, estem teoritzant sobre la marxa sobre com crear comunals que siguin resistents i durables.

    Caldria ressaltar que els comunals no aspiren a «fer-se grans» com molts nous negocis. Alguns estan perfectament bé essent petits i locals; de fet, això és el que fa un comunal tan eficient i eficaç. Dit això, hi ha la necessitat que els diversos comunals es trobin i defineixin una causa comuna que representi els seus interessos compartits, especialment davant de les polítiques governamentals hostils i els tancaments del mercat. El moviment dels comunals s’enfoca especialment en aquests temes: crear espais on els comuners es puguin reunir i compartir les seves experiències, aprenentatge i creació de sistemes de governança i producció més estables i duradors.

    ” Clarament, necessitem imaginar estructures noves i noves maneres de crear-les fora de les estructures convencionals d’estat, mercat i corporacions internacionals. “

    P. Sembles implicar que els comunals són fets locals per la seva naturalesa, si més no fins a l’arribada dels comunals digitals. Hi ha un gran interès avui dia en la gestió dels recursos naturals globals, com ara el clima, els boscos ancestrals, etc. Com es poden crear comunals que siguin translocals  a nivell nacional o global?

    Si, històricament, els comunals han estat inherentment de caràcter local fins a l’emergència de les comunitats digitals a través d’Internet. Crear institucions i principis legals per a una visió translocal i global dels comunals és un dels grans reptes a què ens enfrontem. No només aquesta mida de comunal no té cap referent històric, sinó que els estats i les organitzacions internacionals de comerç no són molt acollidores amb la idea dels comunals, ja que són descentralitzats i autogestionats. Clarament, necessitem imaginar estructures noves i noves maneres de crear-les fora de les estructures convencionals d’estat, mercat i corporacions internacionals. Això és una cosa que el meu col·lega, el professor Burns Weston, i jo vam explorar en el llibre Green Governance: Ecological Survival, Human Rights and the Law of the Commons (Cambridge University Press). Allà hi ha el trencaclosques: no podem tenir comunals que funcionen a nivell global si no tenim comunals a nivell nacional i local, cadascun treballant horitzontalment amb els altres. Però aquesta «jerarquia horitzontal» és difícil que es manifesti mentre el Mercat/Estat mantingui un ferri control sobre com la gent és capaç de gestionar-se els seus recursos.

    P. Com va l’economia dels comunals? Necessita unes formes especifiques de funcionament —per exemple el que a Europa anomenem «el sector d’economia social i solidària» (cooperatives, mutualisme, sense ànim de lucre, etc.)—, o es poden tenir comunals dins de l’economia capitalista?

    La qüestió de com els comunals i el mercat poden «jugar tranquil·lament junts» és complicada perquè implica tot un seguit de relacions socials diferents. Fonamentalment, un comunal es basa en relacions socials continuades i en accions ètiques basades en interessos compartits. Els mercats, en canvi (si més no els que estan motivats per beneficis),tenen tendència a ser profundament asocials: les transaccions són impersonals, tramitades pels diners, i no impliquen cap tipus de continuïtat en les relacions humanes. Una transacció del mercat és «només negoci», i generalment no implica compromisos morals o socials.

    Dins del marc de l’economia de mercat, han aparegut unes quantes organitzacions per salvaguardar els interessos col·lectius. Les cooperatives i les societats de suport mutu en són alguns exemples. Però, aquestes organitzacions són, finalment, entitats en el mercat, en les seves relacions amb el món, encara que internament tinguin altres valors i formes de funcionar. El comunal és diferent en el sentit que no aspira a ser un competidor en el mercat, més aviat procura defensar una lògica diferent de cooperació i suport mutu dins de les seves «fronteres». Els comunals generalment no usen els diners o els contractes legals entre els seus membres. Sistemes de donació d’òrgans i sang, codi obert, llocs web col·laboratiu, el couchsurfing network, són tots exemples d’una creació de riquesa basada en la idea del comunal.

    Tanmateix, és un resum una mica simplista, perquè molt poques empreses poden estar totalment fora del sistema; la majoria de les organitzacions tenen alguna relació amb l’economia convencional, encara que sigui indirectament. Per tant, hi ha molts híbrids de comunals que intenten preservar les pràctiques i l’ètica de la cooperació mentre es protegeixen de la privatització dels seus recursos. Aquest és un repte molt important perquè els jugadors de mercat solen tenir uns avantatges a nivell de diners, política i recursos tecnològics, per poder-se apropiar dels recursos gestionats pels comuners.

    Vull ser clar: hi ha formes d’organització que poden ajudar a preservar uns recursos i convertir-los en un comunal, però les formes d’organització legal no són l’essència dels comunals. La pràctica dels comunals n’és l’essència. És un concepte difícil per a un economista tradicional entendre que una pràctica ètica i social té un valor superior i no es pot reduir a qualsevol suma de diners.

    NOTES

    1. Per a més informació, suggereixo l’excel·lent assaig de James Quilligan, Why Distinguish Commons Goods from Public Goods, a http://wealthofthecommons.org/essay/why-distinguish-common-goods-public-goods; i un assaig de Silke Helfrich, Common Goods Do not Simply Exist, They Are Created, a http://wealthofthecommons.org/essay/common-goods-don%E2%80%99t-simply-exist-%E2%80%93-they-are-created. Tots dos assaigs s’inclouen en el llibre The Wealth of the Commons: A World Beyond Market and State (Levellers Press), editat per Silke Helfrich i per mi.

    Share Button
    Download PDF

    NO HI HA COMENTARIS

    Publica una resposta