Inici temes Altra economia A través d’Amèrica Llatina, la lluita per la terra comunal i l’autonomia...

A través d’Amèrica Llatina, la lluita per la terra comunal i l’autonomia indígena

Per Santiago Navarro F.Renata Bessi
Font: Truthout | News Analysis

Veure també: The Changing Map of Latin America

Veure també: Mexico: Electoral Reform Threatens the Self-Determination of Indigenous Peoples

Terra comunal i autonomia

Endinsar-se al cor de les comunitats indígenes de l’estat d’Oaxaca, Mèxic, terra dels mixteques i zapoteques, és com obrir portes i finestres a un món de colors, formes, textures i sabors que contrasten amb la cultura occidental que regeix la quotidianitat de les grans ciutats i de les famílies modernes. Aquestes comunitats indígenes són part de les muntanyes, l’aroma a cafè que es barreja amb l’olor dels pins i la fragància de les flors, que també obren portes cap a les llegendes i la poesia teixida en la roba i en els telers, vet aquí què passa a les terres que no tenen ni amo ni preu.

Si la poesia, les llegendes, la vestimenta i el menjar són els canals pels quals es materialitza i es manté viva la cultura dels ancestres indígenes d’Oaxaca, els anomenats «usos i costums» són l’expressió viva d’un sistema polític propi d’aquests pobles, que han sostingut la seva legitimitat històricament, com qualsevol altre sistema estatal. Dels 570 municipis de l’estat d’Oaxaca, 418 es regeixen per la forma tradicional d’organització política dels «usos i costums» i només 152 han adoptat el sistema convencional dels partits polítics, una realitat peculiar que no només és rellevant a Mèxic sinó a tota Amèrica Llatina.

Per citar un exemple, Bolívia és el país amb major població indígena de Llatinoamèrica, un 62% de la població segons l’Organització de les Nacions Unides (ONU). No obstant això, només es reconeixen 11 autonomies indígenes camperoles que tenen dret a elegir les seves autoritats mitjançant «usos i tradicions pròpies».

Oaxaca és un dels 31 estats de Mèxic on es troba la major diversitat i quantitat de població indígena del país. Dels 3,5 milions d’habitants que té l’estat, segons les estadístiques oficials, més d’un terç són d’origen indígena (1.165.186 persones). No va ser fins l’any 1995, al Congrés d’Oaxaca, que a tots els municipis s’hi van reconèixer jurídicament els sistemes normatius d’«usos i costums».

Cada poble té regles pròpies per organitzar de la millor manera la vida en comunitat, no són homogenis. Malgrat la diversitat, dos punts caracteritzen aquests sistemes polítics propis: el sistema de càrrecs i l’assemblea.

A les assemblees, que constitueixen la màxima instància de decisió, hi assisteixen tots els caps de família, homes i dones, i de viva veu deliberen sobre els assumptes del poble per arribar al consens. L’assemblea és presidida per autoritats designades. Hi ha diferents nivells d’assemblees: la domèstica àmplia, la de barri o secció, la de cabildo, la civil, la religiosa i la de tipus agrari. L’assemblea comunitària és producte i culminació d’aquestes assemblees prèvies. De fet, és la màxima autoritat indígena i la que decideix les regles de funcionament de la comunitat.

Cada poble té regles pròpies per organitzar de la millor manera la vida en comunitat

Les autoritats no són triades pel sistema tradicional electoral, però sí que manegen un sistema jeràrquic de càrrecs, exercits de forma gratuïta i per obligació per cada membre de la comunitat, anomenat «sistema d’escalafó». Així, perquè s’arribi a ocupar el càrrec en la presidència municipal, el ciutadà necessita prestar el seu servei a la comunitat en una sèrie de càrrecs al llarg de la seva vida. En general, s’inicia a molt primerenca edat. Un nen de 10 anys pot iniciar les seves activitats comunitàries amb algun tipus de servei a l’església, tocant les campanes en horaris clau per a la comunitat, per exemple.

Des d’aquí s’inicia un procés de trànsit pels càrrecs, tots deliberats en assemblea. Les comunitats de Guelatao de Juárez, habitada per no més de 800 habitants, i Capulalpam de Méndez, amb 1.500 habitants, situades a 60 km de la ciutat d’Oaxaca —ambdues localitzades en la Serra Nord de l’estat—, són un referent on prevalen aquestes tradicions. En aquestes comunitats s’inicia el càrrec des topil o auxiliar de policia, després major, regidor tercer o d’obres, regidor segon o d’educació, ecologia, salut, regidor primer d’hisenda, síndic i president.

Hi ha dos presidents, un és municipal, dedicat a l’administració de l’àrea urbana, com el servei d’educació, drenatge, aigua potable; i l’altre és el president o comissariat de Béns Comuns, qui administra qüestions agràries com les terres comunals, ja que no existeix la propietat privada. Existeixen, encara, tres càrrecs més: alcalde, tresorer i secretaria. A Guelatao hi ha un consell consultiu, format per gent gran i persones amb experiència i de respecte per a la comunitat.

A les terres de Guelatao de Juárez, Jesús Hernández Cruz acaba d’assumir el seu càrrec de president municipal. Encara té les mans colrades, típiques d’un camperol, agafa un llapis i un quadern on escriu les seves notes, assegut en un escriptori fet amb fusta de la zona. El president va ser professor durant 34 anys, es va jubilar el 2005 i va iniciar els seus serveis comunitaris fins a ser elegit president. Té una pensió i encara es dedica al cultiu dels seus arbres fruiters de tejocote (texócotl), amb el qual produeix gelees.

Jesús Hernández Cruz, presidente municipal de Guelatao. Fotografía: Santiago Navarro

Jesus Hernandez Cruz, presidente de Juarez Guelatao. (Photo: Santiago Navarro F.)

El president explica la lògica de participar en els càrrecs des de baix, com la neteja de llocs públics, fins a arribar a la presidència. «L’objectiu és que la persona pugui conèixer els problemes i les necessitats de la comunitat per poder resoldre’ls quan s’assumeixen els càrrecs més importants. De forma col·lectiva, es van acomodant les persones en les seves activitats, d’acord amb les seves habilitats. Abans de tot, és un procés d’aprenentatge en què es poleixen les capacitats. No s’hi guanya diners aquí. Així, cada un va acumulant coneixement sobre la realitat de la comunitat. L’única cosa que es guanya quan es fa un bon servei és el respecte de la comunitat i el reconeixement del poble», comparteix.

A Guelatao, els habitants són compensats amb serveis com l’aigua o l’enllumenat públic, que no paguen. «Els càrrecs són un servei a la comunitat i, a canvi, la comunitat ofereix beneficis als ciutadans, com diferents facilitats que atorga l’autoritat municipal en retribució. Per aquesta raó, està mal vist que alguna persona no compleixi amb el càrrec i recorri a l’autoritat a demanar favors. En cas contrari, si no sent desitjos de realitzar el servei —el càrrec— de manera gratuïta, és preferible que la persona abandoni el poble, o deixarà de gaudir dels beneficis.»

Les festivitats també són moments importants per als pobles. Les comunitats realitzen almenys una festa cada any, on participen tots i l’assemblea nomena una comissió responsable per a l’organització, tasca que també forma part del sistema de càrrecs.

Collective work, cleaning the community in Nochixtlan, Oaxaca. (Photo: Santiago Navarro F.)Treball col·lectiu, netejant la comunitat en Nochixtlan, Oaxaca. (Foto: Santiago Navarro F.)

Pilars

Un mitjà de comunicació en les comunitats són els altaveus que es troben principalment al centre del poble i les ràdios comunitàries. Des d’aquí les autoritats anuncien les festes, les assemblees, la crida al tequio —treball col·lectiu—, que es presta a la comunitat. «Tot just convidem tothom per netejar la carretera que marca els límits amb la comunitat d’Ixtlán. Aquest tipus de servei també va bé per integrar les persones en un sentit de comunitat», afirma el comissariat de Béns Comunals de Capulalpam de Méndez, Saül Aquino Centeno.

Els elements que sustenten tota l’estructura organitzativa comunitària són els sabers i valors que han predominat al llarg de la seva història. «Hem d’entendre el que som nosaltres, no com el jo o el tu, sinó, el nosaltres, i hem d’aferrar-nos a aquests principis per impedir la intromissió vulgar i descarada dels principis individualistes. No hem d’entrar en competència sinó reproduir la compartició», afirma l’indígena i antropòleg zapoteca Jaime Martínez Luna. «Estem en contra del desenvolupament, perquè és lineal i ascendent, nosaltres som circulars, en espiral, per això entenem que l’home i la dona no són el centre de la natura, no som amos de la naturalesa, és ella la nostra propietària.»

Els elements que sustenten tota l’estructura organitzativa comunitària són els sabers i valors que han predominat al llarg de la seva història

A més, «a la terra se li considera una mare i no se la pot violentar perquè ens dóna la vida, i respectem les llavors perquè els nostres avis ens han ensenyat que ploren si no se les cuida, els avis diuen que la mare terra ens dóna de menjar i quan morim ens rep i ​​ens abraça», diu Silvestre Ocaña López, indígena de Tlahuitoltepec Mixes, a Oaxaca, qui al mateix temps no dubta a marcar una diferència amb el pensament del seu poble i el pensament occidental. «Dins del món occidental la terra és una mercaderia i nosaltres, els pobles indígenes, la veiem com la nostra mare, no ens pertany, nosaltres li pertanyem».

Antecedents

L’advocat en dret indígena Francisco López Bárcenas s’ha submergit en el context històric de les comunitats indígenes a Oaxaca, i afirma que el debat sobre els drets indígenes en aquest estat s’ha sostingut des d’abans de la creació de l’Estat. «Es va reprendre el 10 de gener de 1825, en promulgar la primera Constitució Política de l’Estat, la qual va establir en el seu article 5 que per a l’administració d’aquest es dividia en departaments, partits i pobles; aquests últims serien administrats per Ajuntaments integrats per alcaldes, regidors i síndics, sempre que la seva població arribés a tres mil «ànimes». D’aquesta manera, l’Estat d’Oaxaca reconeixia l’organització que des de l’època de la colònia van assumir els pobles indígenes per resistir l’opressió espanyola.»

En aquest sentit, López Bárcenas assumeix que Oaxaca va ser el primer a legislar en matèria de drets indígenes, molt abans fins i tot que el govern mexicà signés el Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball sobre Pobles Indígenes i Tribals a Països Independents l’any de 1989.

Terres comunals

Les terres en aquests pobles són comunals, tot és de tots. No hi ha propietat privada, ni tan sols la petita propietat. La transferència de terra es fa per cessió de dret. El pare pot transferir les seves terres als seus fills, per exemple. I tot passa per assemblea. Ningú no pot vendre i ningú no pot comprar.

«Si algú vol treballar al camp es designa un tros de terra per a aquesta persona. Però ha de treballar-hi amb continuïtat. Si en tres anys no produeix, la terra serà transferida a una altra persona que hi tingui interès. El mateix comissariat s’encarrega d’això», explica el president de béns comunals de Capulalpam.

Calpulapam. Fotografía: Santiago Navarro
Debat públic a Capulalpam Mendez, Oaxaca. Foto: Santiago Navarro F.

Les assemblees poden decretar àrees comunals protegides. «Estem actualitzant l’estatut comunal que regeix els béns comuns. Anem a decretar intocable l’àrea on hi ha les nostres fonts. Sabem que ja existeixen projectes per prendre’ns la nostra terra», afirma el comissariat.

Les persones que vénen d’altres comunitats tampoc no poden adquirir terres, només llogar-les. Ni poden participar en el sistema d’assemblea automàticament. A Guelatao, «qui s’hi estableix té l’obligació de reportar al municipi per ser considerat per a treballs i càrrecs comunitaris, però només és acceptat després de passar per decisió de l’assemblea», explica el president municipal de Guelatao.

Justícia

Guelatao posseeix un reglament de seguretat. «Aquí els càstigs són des de la presó —per 8 hores, 12 hores o 24 hores i de fins a tres dies—, multa o treballs forçats per a benefici de la comunitat. El síndic és la persona directament responsable de la justícia en casos de cops, robatori i delictes. L’alcalde es responsabilitza dels plets familiars. És mediador de la família. I també fa el seguiment de problemes que el síndic no té en la seva competència. Si fos molt greu, la qüestió és transferida a un ministeri públic. «Però, la majoria dels casos se solucionen aquí», explica Cruz.

Empreses comunitàries

A Guelatao, el president municipal afirma que la comunitat depèn de recursos federals i de l’Estat. «Hi ha una imposició de reglaments a seguir que són els fons destinats als municipis per a desenvolupament social. Aquests recursos provenen del govern federal, destinats a infraestructura i funcionament municipal.»

A Capulalpam, també reben recursos, però mínims. «Les comunitats han crescut i millorat amb els recursos propis. Són autosuficients econòmicament», explica el president de béns comunals.

L’autosuficiència del municipi prové dels recursos generats per cinc empreses comunitàries: embotellament d’aigua, serradora —hi ha boscos gestionats de manera sostenible a la comunitat—, trituradora de pedres, una fàbrica de joguines i el projecte ecoturístic. «Cada empresa té la seva administració pròpia. L’assemblea tria una comissió d’acompanyament per a cadascuna. Cada unitat ha d’informar el comissariat sobre els moviments econòmics, que són aprovats en l’assemblea, normalment són cada quatre mesos», explica el president.

Els guanys són aplicats per a benefici social. «Cap comuner o ciutadà no posseeix suport o benefici directe econòmic. Els recursos són repartits d’acord amb les necessitats de la comunitat. El municipi té alguns empleats, com jardiner, bibliotecària, una persona encarregada del centre de cultura. Les empreses donen una aportació per pagar a aquestes persones», relata.

Però això és autonomia?

Poc es parla de l’autonomia com a concepte entre la gent de les comunitats, definició tan perseguida pels espais acadèmics. És possible que no s’hagi construït un concepte totalitari que pugui abraçar tots els matisos i experiències viscudes per aquests pobles. El que si és segur és que sota els seus peus, que han marcat el seu caminar, i entre el vent que agita els arbres hi ha el bé comú dels seus pobles, de la seva llengua i de les seves tradicions, aquest seu territori, la mare terra com la reconeixen ells.

Theatrical representation of gratitude to Mother Earth; the meeting of people in defense of native corn. In the central valleys of Oaxaca. (Photo: Santiago Navarro F.)
Representació teatral en agraïment a la Mare Terra. Oaxaca. Foto: Santiago Navarro F.

L’autonomia sembla més aviat una quotidianitat que es respira i se sent en l’harmonia de la gent quan va a fer el seu tequio —el treball col·lectiu— o quan acudeix a l’assemblea, o si cal defensar el territori, també quan es fa festa i es balla. En els càrrecs d’autogovern tot ho fan com un símbol de respecte cap a qui és elegit per donar el servei sense cap remuneració econòmica.

El president de Guelatao reconeix que hi ha autonomia d’organització política i social, però és crític en relació a la participació de recursos governamentals en les comunitats. «El govern s’està ficant en tot, des que va començar la hisenda i el crèdit públic. Abans els pagesos tenien només camp, aquí érem autònoms. Produíem i ens manteníem. No necessitàvem que vingués el recurs del govern. S’administraven les qüestions de la municipalitat per cooperació de la comunitat. Ara no tenim autonomia al 100% perquè depenem de recursos do govern.»

Per a Martínez Luna, en la mesura que les comunitats garanteixin, per elles mateixes, l’abast d’aliment seran mes autònomes. «Que l’autonomia no sigui un exercici que ens injectin de fora, sinó que sigui la capacitat nostra, exercitada, no desenvolupada.»

Segons l’antropòleg, dos punts són necessaris per a garantir l’autonomia. «Hem de valorar el que som, perquè així valorem el que tenim, perquè això ens permet florir en plenitud. Hem de pensar de manera descolonitzada.» L’educació comunitària és un altre rumb a seguir. «Impedir que el valor individual s’introdueixi en la nostra manera de ser, perquè existeix, però hem de lluitar per esborrar això a través de l’educació comunitària. Perquè no sóc jo o tu, som nosaltres».

Amenaces

Algunes comunitats indígenes han estat penetrades pels partits polítics, tant d’esquerra com de dreta, que ofereixen rebosts o condicionen suports econòmics del govern que de totes maneres han d’arribar a les mans dels camperols o indígenes. Una altra forma en què han influït, és quan fan acte de presència juntament amb empreses constructores que els ofereixen un percentatge del pressupost destinat a certes construccions d’obra publica a les autoritats o representants de la comunitat i a canvi han d’acceptar aquests projectes. En alguns casos, on la suma econòmica és més alta, com els parc eòlics, contracten sicaris o creen grups de xoc per enfrontar la mateixa comunitat i així poder ingerir-hi l’Estat per restablir «l’Estat de dret», fins al grau que hi ha líders indígenes que han estat assassinats per no acceptar aquests projectes.

«Reconeixem que ens enfrontem al saqueig de les empreses transnacionals i a la fustigació dels mals governs a través dels seus partits polítics, al lliurament de programes i diners que corrompen molts líders i divideixen les nostres comunitats», sosté la declaració del Congrés Nacional Indígena (CNI) de la regió d’Istme, realitzada el març de 2014.

Mentre que en altres pobles de Mèxic i Llatinoamèrica s’ha desencadenat una lluita fèrria per al reconeixement dels drets i de la cultura indígena, en aquest estat es debat una nova legislació en la matèria i, al mateix temps, hi ha projectes a gran escala que continuen avançant.

 

© Truthout.org. Reproduit amb permís.

Share Button
Download PDF

NO HI HA COMENTARIS

Publica una resposta