Inici tipus Anàlisi 15M i decreixement: tres anys a contracorrent

15M i decreixement: tres anys a contracorrent

Per Xavier Borràs

El naixement del 15M va desvetllar consciències, certament. Molta gent adormissada pel propi sistema —en què s’havia deixat atrapar—, adotzenada per la societat de consum, pel suposat «estat del benestar», va reaccionar furibundament quan l’anomenada «crisi» els va afectar la butxaca, el modus vivendi, la comoditat de la no intervenció, de la partitocràcia, de l’alienació en summa. I, evidentment, el 15M també ha estat una expressió més clara del final del transfranquisme i dels seus consensos socials, polítics i territorials.

No analitzarem ara ni l’estrany sorgiment ni el desenvolupament del 15M en aquests tres anys. Altres veus, molt més autoritzades, ho han fet, amb encert i desencert, i una simple recerca als buscadors d’Internet en pot donar fe. Tanmateix, sí que ens interessa veure si el 15M és un moviment «revolucionari», tal com s’ha propagat a bombo i platerets, o un simple atac de reformisme per als nous temps que preconitza el neocapitalisme i que ja han començat a donar resultats, com, per exemple, la irrupció de diverses formacions polítiques en l’hemicicle europeu el passat 25 de maig (com per exemple Podemos i altres formacions sorgides a l’ombra del 15M) amb programes quasi calcats de la literatura «indignada».

Indignar-se i comprometre’s està molt bé sempre i quan hom tingui seny (coneixement) i no solament la simple i fins i tot lògica rauxa que poden provocar les conseqüències humanes i socials de, per exemple, les retallades que imposen el capital i l’estat. Passar de criticar-ho tot des del sofà de casa o des del bar a fer-ho a la plaça, aprendre què és veritablement una assemblea, pensar, en definitiva, en el present abassegador i en el futur incert més enllà del propi melic, són fets que no es poden menystenir. Per bé que, és clar, fer tot això per acabar amb reclamacions cap a l’estat i el capital des de la mateixa òptica de l’estat i del capital no sembla el més adequat per arribar a un altre món possible.

De fet, l’anomenat Estat de benestar què és?: una conquesta de les classes populars o una altra faceta del sistema de dominació que ofereix a la població alguns serveis socials necessaris? Deu ser per això que es continua demanant, incansablement, que l’Estat proporcioni drets i serveis, però, per contra, sembla que estiguem incapacitats per fer-nos responsables de la nostra vida i de com podem assolir la llibertat.

Actualment, tres anys després d’aquell desvetllament, en què a molts llocs l’objectiu se centrava en el bastiment d’assemblees que es volia que fossin sobiranes i de diverses iniciatives per afaiçonar noves institucions i nous valors de caràcter popular i autogestionat, les mobilitzacions han esdevingut estèrils i continuades –reivindicatives, és clar, però de pura resistència quotidiana—, i s’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre. El 15M no va saber o, més aviat, no va voler trencar amb les institucions del sistema i molt menys bastir-ne de noves, el que condueix a una mena d’atzucac en què l’únic que s’aconsegueix és perpetuar el propi sistema. Evidentment, tot plegat no és ni revolucionari ni transformador i fa pensar, al capdavall, si no es tractava precisament d’això.

L’aposta del decreixement

Hi ha un aspecte clau, en relació al 15M: el fet que la protesta sorgeix, com dèiem al principi, en el moment que les classes mitjanes van descobrir tot d’una que ja no tenien diners per pagar el consum brutal amb què estaven anestesiades. La majoria de la gent vivien amb la creença —i la inconsciència— que era possible l’absurditat d’un creixement infinit en un món de recursos limitats. El veritable problema en les nostres societats, doncs, és que el decreixement per força, i que ara s’identifica com un creixement negatiu, es gestiona de forma autoritària, encara que es passi pel fals sedàs de l’austeritat mal entesa.

La reducció de salaris i de pensions, la negació de drets socials, l’atur creixent, les jornades laborals interminables…, s’accepten majoritàriament sense violència gràcies als mecanismes de psicologia social i als eficaços descobriments neurocientífics. De fet, el mercat som tots i governar és fer por, crear frustració política —tot fent creure que no hi ha alternatives possibles— i desanimar la gent, sobretot a través dels mitjans de comunicació de massa, perquè perdi de mica en la mica la capacitat de resiliència. Només cal veure com han incrementat les mesures restrictives a nivell socioeconòmic i de disminució de drets i de llibertats, acompanyades del control i de la repressió pròpies de governs paranoics.

És en aquest context que les tesis reformistes del 15M entren en crisi, perquè només hi ha dues alternatives, tal com ha resumit el filòsof Ramon Alcoberro (http://www.alcoberro.info/planes/decreixement06.htm): o tendim a un decreixement voluntari i convivencial, consensuat socialment i explicitat, o ens deixem endur pel «creixement negatiu» gestionat per governs cada cop més repressius i amb la policia del pensament instal·lada a la televisió, als diaris i a Internet. «Els governs menteixen quan diuen que el capitalisme actual pot créixer o que es pot implementar una ˝economia de creixement sostenible˝ sense reduir llibertats, esfondrar salaris i destruir el medi natural. Per això han ser cada vegada més autoritaris i manipuladors. Afortunadament, els pobles sempre són més creatius i en moments de crisi neixen també eines per superar-la. O això volem creure. La filosofia, entesa com a saviesa vital més que com a eina d’anàlisi dels discursos, tindrà un paper important si hem de sortir de la crisi de civilització provocada per l’hiperconsum», escriu encertadament Alcoberro.

Quina mena de «benestar», doncs, és aquest que produeix malestar emocional i pobresa? Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital. «Una societat pensada des del i per al creixement, però que no és capaç d’oferir creixement es nega a si mateixa —i d’aquí bona part del desconcert social i polític que s’ha produït en el pensament polític progressista des de principis de segle», apunta Ramon Alcoberro.

El decreixement, que pretén trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme —amb què deixa de ser simètric al creixement— «no serà possible sense la limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital», diu Serge Latouche, un dels teòrics d’aquest concepte. Evidentment, no vol dir que haguem de «retornar» a una vida de privació i de feina, sinó tot al contrari: des de la renúncia al fals confort material, hauria de ser un alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat i la possibilitat de menar una vida digna, tot d’aspectes sobre els quals el 15M no sap/no contesta.

La utopia local, autònoma, autogestionada, independent, cooperativa…, dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, l’única estratègia democràtica que ens pot menar a un altre món possible. Per contra, ni els mètodes estatistes, que ens proposen canviar la societat des de dalt a l’empara del poder de l’Estat, ni els acostaments de la «societat civil», com el 15M i altres, no apunten en absolut a canviar el sistema, ans al contrari: s’entesten perpetuar-lo fins al fàstic. Però les alternatives hi són: complexes i necessitades de profunds canvis en les nostres consciències, veritablement alliberadores per a un escenari de democràcia ecològica.

Share Button
Download PDF

NO HI HA COMENTARIS

Publica una resposta